Feliu Formosa

Feliu For­mosa i jo man­te­nim un epis­to­lari obert des de fa gai­rebé una dècada. Els pri­mers inter­can­vis foren amb paper, sobre i segell amb motiu de la publi­cació del meu recull, Ulls de glaç, un poe­mari d’estrena que vaig gosar fer-li arri­bar en el seu dia. A par­tir d’ales­ho­res, començà a esta­blir-se una con­versa que amb el temps va gua­nyar en regu­la­ri­tat, sobre­tot a l’època de la pandèmia. Una forma de resis­tir l’adver­si­tat per mor de la paraula. Con­tra el pas de les hores per­du­des. Con­tra la reclusió impo­sada pel poder. Com qui trans­forma la inti­mi­tat en l’art de relli­gar en una ànima dos cos­sos. En el meu ante­rior arti­cle d’El Punt Avui, inti­tu­lat Car­tes per­ses —del prop­pas­sat 16 d’abril—, ja em quei­xava de la pèrdua ines­ti­ma­ble que implica la des­a­pa­rició del gènere epis­to­lar. En aquest sen­tit, tots dos hem creat el nos­tre espai on dei­xar constància dels nos­tres interes­sos per­so­nals i lite­ra­ris. I és així que, cada dues o tres set­ma­nes, inter­can­viem sen­gles “mis­si­ves electròniques” en un món on tris­ta­ment la con­versa s’ha vist reduïda a les precàries dimen­si­ons d’un mis­satge de What­sApp.

For­mosa, que enguany cele­brarà la noran­tena, sem­pre ha sigut un huma­nista. Per tant, un home renu­ent a renun­ciar a tot allò que forja la nos­tra huma­ni­tat. Què no és l’ésser sense la qua­li­tat de la parla? L’ele­ment, qui ho dubta, que amb el foc ha bas­tit el nos­tre tarannà com a espècie trans­mi­grant. Per això For­mosa cerca en la paraula, en les tra­duc­ci­ons, en l’acció tea­tral, en els poe­mes, en el die­ta­risme, una res­posta a un dels seus ver­sos més enigmàtics: “¿Com, des del nos­tre tot, pen­sar el no-res?”, on l’escrip­tura és la relació entre la tota­li­tat del “jo” i un “no-res” font de neguit, sem­pre asset­jant-nos amb la seva presència intan­gi­ble. El mis­teri de ser en el món que tot­hora ens inter­pel·la, tant com ens empeny a bas­tir amb la mateixa paraula un pont amb el proïsme.

En una de les dar­re­res car­tes que For­mosa m’ha adreçat em fa avi­nent que, arri­bat a la seva edat, l’ofici de tra­duc­tor –en rea­li­tat, el sim­ple fet d’escriure en totes les dimen­si­ons que l’autor domina– ha esde­vin­gut una manera –pot­ser l’única?– per enca­rar amb mètode el pas del temps i el seu embat. Un com­bat monu­men­tal con­tra la mort a través, un altre cop, de la paraula que Feliu For­mosa enfila amb constància i rigor. Són sei­xanta anys de plena dedi­cació i, en aquest sen­tit, la seva con­tri­bució a la lite­ra­tura cata­lana resulta for­mi­da­ble. Els últims anys, les tra­duc­ci­ons de la poètica d’auto­res d’ori­gen jueu en la nos­tra llen­gua, Else Lasker-Schüler, Rose Ausländer i Nelly Sachs, con­fi­gu­ren un minuciós diàleg amb les poe­tes esmen­ta­des que esdevé tota una recre­ació, entre sen­si­ble i eru­dita, de la tragèdia de la vida. Però, així i tot, i a risc d’equi­vo­car-se, n’hi ha prou amb citar un nom per cop­sar en pro­fun­di­tat la labor com a tra­duc­tor de Feliu For­mosa: Ber­tolt Brecht: “l’autor que més he traduït, i un gran mes­tre de la poe­sia breu”, tal com em contà amb satis­facció en una carta d’agost de 2020.

No deba­des cito Brecht, ja que amb l’enyo­rat Àlex Susanna havíem comen­tat més d’una vegada que la poe­sia –un dels gèneres on ha des­ta­cat el nos­tre home– tenia un inne­ga­ble com­po­nent d’ora­li­tat: “tal vegada per la influència tea­tral que hi ha en la meva lírica”, em con­fessa l’amic en una nova carta on em fa síntesi de la seva obra. Recor­dem-ho, abans que res, Feliu és un home de tea­tre, un actor i un teòric de l’escena. Però, al meu enten­dre, crec, pot­ser perquè jo mateix soc poeta, que la poe­sia de Feliu For­mosa recull l’essència de tota una vida i, sobre­tot, d’una obra ínte­gra­ment dedi­cada a l’excel·lència. I és per això que, a Medi­tació última, el poema que tanca el magnífic Lli­bre de les medi­ta­ci­ons, hi podem lle­gir: “Soc amic de la tarda d’hivern que em dis­posa al poema / i he sabut final­ment que el poema mateix no té fi.”

Un poema que és la vida, la vida que en l’amis­tat Feliu i jo com­par­tim aquests anys en què regna la incer­tesa, i on la paraula, epis­to­lar i poètica, ens és con­hort en el camí de l’ésser. D’aquesta amis­tat –que és estima i res­pecte mutu– ambdós en fem un bastió on el món de la sen­si­bi­li­tat i la cre­ació ens uneix en una con­versa cons­tant, eterna. Feliu For­mosa és un dels gegants de la nos­tra cul­tura, una cul­tura que ell sem­pre ha vol­gut uni­ver­sal en tots els sen­tits. Jo no en tinc cap dubte, el seu mes­tratge és una llum entre la fosca.