Espinetes d’estiu

Camino dar­rere la meva filla gran per un pai­satge domi­nat per mato­llar i figues de moro. El sol està en ple des­cens i ofe­reix aque­lla llum ata­ron­jada que ho embe­lleix tot, ho esva­eix tot, i tot abe­lleix. Ens acom­pa­nya un aire tímid que de tant en tant s’embala. Res­se­guim un cami­net far­cit de lli­co­re­lla. Les pedres estan tan ben posa­des que sem­bla que algú hagi estès una estora perquè hi puguem des­fi­lar com dues dees­ses. En algun tram hi ha un cert des­ni­vell i avan­cem amb prudència. Ella pateix per si rellisca i empit­jora la dolença per un esquinç que arros­sega fa dies. Però la que acaba amb el cul a terra i mig cos ple d’espi­nes fines, menu­des, gai­rebé invi­si­bles, soc jo. Riem. L’estiu té això, aquests moments tan sim­ples que men­tre pas­sen només aca­ro­nen l’ànima, però quan han pas­sat saps que s’hi que­da­ran per sem­pre. Men­tre cami­nem en silenci observo la seva joven­tut, la pell ferma i el conei­xe­ment en cons­trucció. M’agra­da­ria dir-li que allò que ara sem­bla que és, el temps li mos­trarà que no és; i que allò que ara està tan con­vençuda que no és, serà amb una deter­mi­nació que no es pot ni ima­gi­nar. Però cal­dran mol­tes plu­ges i seque­res. I segu­ra­ment quan faci refle­xi­ons com aques­tes jo ja seré només el vent que li pes­si­go­lle­jarà el ros­tre una tarda d’estiu. Com que aques­tes coses no es diuen i tan­quem la ruta amb la imatge bucòlica de dues àvies que pre­nen la fresca, pre­fe­reixo pro­po­sar-li una cer­vesa a la plaça del poble mera­vellós on estem, pre­si­dida per un pla­ta­ner immens. L’arbre de la lli­ber­tat. El símbol més poderós del que crec que repre­senta tenir fills. Li parlo del con­cert sen­sa­ci­o­nal que la banda irlan­desa Two Door Cinema Club va fer dis­sabte a Sant Feliu de Guíxols, dins del fes­ti­val Porta Fer­rada. Vam témer una pos­si­ble anul·lació per l’amenaça de pluja que escam­pava fort ben a prop. Però només vam tenir un retard de bon pas­sar al village. El con­cert es va cloure amb el gran What you know, un tema que parla d’una veri­tat no expres­sada, una entesa tàcita entre dues parts. Sovint som cons­ci­ents del que real­ment volem, però tenim difi­cul­tats per adme­tre-ho o actuar en con­seqüència. You don’t want to be alone! Ja havíem patit la cai­guda d’un con­cert seu per la covid. Ara ens vam que­dar amb el cul a terra, de fas­ci­nació, i ens vam treure una altra espi­neta d’estiu.