Esmorzars

Diuen que hauríem d’esmor­zar més abun­do­sa­ment i dinar menys. Que el cos ho agrai­ria, ens sen­tiríem més en forma durant el matí i, per tant, la salut i el ren­di­ment en el tre­ball se’n bene­fi­ci­a­rien.

Jo no conec dos cata­lans que per esmor­zar men­gin el mateix. Es tracta d’una diver­si­tat total i curiosíssima, que con­trasta amb el gai­rebé “regla­men­tari” esmor­zar anglès. Els tres grans grups d’esmor­za­dors cata­lans són els de for­qui­lla, els de quei­xa­lada i els lac­tis, però dins de cada grup hi ha gra­da­ci­ons incomp­ta­bles.

Els de for­qui­lla solen ser, en gene­ral, gent d’his­to­rial pagès no gaire llunyà, que (a Bar­ce­lona) han con­ser­vat el cos­tum o l’han here­tat dels pares. Hi ha qui per esmor­zar es menja un parell d’ous fer­rats amb boti­farra, però tinc un amic que fins i tot no s’està de pren­dre’s una sopa, o un plat de ver­dura fre­gida (de la que ha que­dat de la nit ante­rior) i cos­te­lles amb pa amb tomàquet. Dins aquest estil hi ha també la versió minsa: una miqueta de per­nil dolç, un cros­to­net…

Par­lant de pa: els esmor­zars de quei­xa­lada poden ser igual­ment mati­sats, des del panet o el bri­oix amb qual­se­vol menja lleu­gera a la mitja barra far­cida de truita, de sar­di­nes de llauna, de xoriço… A vega­des he pen­sat que només apro­fi­tant els badalls mati­nals es pot arri­bar a ficar a la boca un mate­rial tan volu­minós.

Els lac­tis poden ser mix­tos o purs. Els mix­tos tra­di­ci­o­nals omplen la tassa –aquells bols d’abans…– de pa, que es va ama­rant de llet, i els moderns de cere­als o gale­tes; els lac­tis purs solen ser els des­ga­nats o els apres­sats mati­nals: es limi­ten a beure un vas de llet, o un cafè, i al car­rer. Però, com dèiem, en la pràctica domina la bar­reja: for­qui­llai­res que beuen llet, lac­tis que hi afe­gei­xen fruita; hi ha qui menja gale­tes amb xoco­lata i un iogurt, i sos­pito que més d’un beu coca-cola per esmor­zar…

Si d’una banda “cada català fa el seu esmor­zar”, de l’altra he obser­vat que la dependència del propi cos­tum és molt forta. He vis­cut, en alguns viat­ges, la impos­si­bi­li­tat d’un for­qui­llaire d’interes­sar-se pel clàssic esmor­zar “con­ti­nen­tal” de tor­ra­des amb man­tega i con­fi­tura, suc de taronja, crois­sant i cafè amb llet, que ser­via l’hotel; aquest pano­rama també és menys­preat per l’estricte beve­dor mati­nal de cafè. L’èxit de les cafe­te­ries pròximes als hotels res­pon a la neces­si­tat que cadascú té d’anar-hi a tro­bar la carn o la truita, l’entrepà o l’ali­ment habi­tual.

Con­fesso que sóc un esmor­za­dor sense cap per­so­na­li­tat. Esmorzo nor­mal­ment poc; però, si sóc a casa d’un amic que esmorza de for­qui­lla, m’hi adapto; si en un hotel em duen for­matge o un ou dur, m’ho menjo, i després d’un mes seguit de fer honor a l’esmor­zar con­ti­nen­tal torno a casa i, automàtica­ment, torno a esmor­zar tan lleu­ge­ra­ment com sem­pre. Aquesta falta de prin­ci­pis mati­nals és força còmoda –m’evita les angoi­xes de l’esmor­za­dor forçós o frus­trat–, però fa que em senti deva­luat davant els meus amics, esmor­za­ti­va­ment més radi­ca­lit­zats.