Impunitat franquista

Si no fos perquè algun lli­bre, algun arti­cle, algun docu­men­tal o alguna pel·lícula es van resis­tint a l’oblit, arri­ba­ria un moment en què fran­quisme seria direc­ta­ment sinònim d’amnèsia i d’impu­ni­tat. Que això suc­ce­eixi entre les noves gene­ra­ci­ons, més pro­jec­ta­des al futur que al pas­sat, resulta resig­na­da­ment com­pren­si­ble. Però aquells que van viure sota la bota del Dic­ta­dor, o els que vam entrar a la pre­a­do­lescència amb el seu cadàver encara calent al llit, tenim l’obli­gació de man­te­nir la memòria enllus­trada. Per això resulta ener­vant l’equi­distància que encara avui manté el Par­tit Popu­lar amb el que va repre­sen­tar la revolta mili­tar con­tra la República legítima i la poste­rior Guerra Civil. Que la llei de Memòria Democràtica pro­vo­qui gra­tera urti­cant a la dreta és una ofensa a tots els que van dei­xar-hi la pell, als camps de bata­lla o després a les comis­sa­ries. Julio Pac­heco, mili­tant anti­fran­quista, va ser detin­gut l’any 1975 i por­tat a punta de pis­tola a una comis­sa­ria de Madrid on afirma que el van tor­tu­rar. Alguns dels acu­sats seguei­xen vius i iden­ti­fi­cats però gràcies als doblecs incom­pren­si­bles del Codi Penal espa­nyol la seva denúncia acaba de ser arxi­vada. Els acu­sats ni tan sols han neces­si­tat un esforçat advo­cat defen­sor, la jut­gessa ha apli­cat el comodí indig­nant: tot ha pres­crit. Paral·lela­ment a tot això ha tor­nat a TV3 la sèrie d’Eloi Vila Quanta guerra, amb un epi­sodi en què l’actor Santi Millán des­co­breix com era el seu avi –al qual no va arri­bar a conèixer– la seva par­ti­ci­pació en la guerra i on està enter­rat. El viatge ens por­tava a Millán i a tots els espec­ta­dors fins a Por­cuna, Jaén, terra d’oli­ve­res eixe­ri­des. I el moment més emo­tiu era quan ells entra­ven a l’arxiu històric muni­ci­pal i hi tro­ba­ven la ins­cripció d’Anto­nio Millán Balles­te­ros com a milicià volun­tari. Tenia només 18 anys quan va deci­dir quin era el bàndol dels bons, la mateixa edat que té ara el fill d’en Santi. De fons, no hi podia haver millor tria, se sen­tia Paco Ibáñez can­tant els ver­sos de Miguel Hernández: “Acei­tu­ne­ros alti­vos, decidme en el alma: ¿quién levantó los oli­vos?” Fins ara del seu avi Santi Millán no en sabia res. A casa, com a tan­tes altres, no se’n par­lava i aquest és el més amarg tri­omf de Franco: 40 anys de silen­cis en plena dic­ta­dura i 40 més d’impu­ni­tat en plena democràcia.