A temps nous... nous mitjans

Volia fer ser­vir el text evangèlic “a vi nou, bar­ri­ques noves”, però he pre­fe­rit aquesta apli­cació que vaig apren­dre del meu fun­da­dor, un capellà català amb molt de seny, sant Enric d’Ossó: a “temps nous, nous mit­jans”, una lògica apli­cació de l’ense­nya­ment evangèlic.

Per l’edat que tinc –a prop de noranta anys–, els cos­tums, les for­mes, l’estil de les famílies han can­viat molt des de la meva infan­tesa. Si a casa meva no es podia con­ce­bre més que un tipus de nucli fami­liar –el que jo veia dia rere dia a la meva llar, la dels meus cosins i la majo­ria de les meves amis­tats–, la diver­si­tat d’esque­mes de família que els nens d’avui veuen al seu vol­tant és com­ple­ta­ment dife­rent.

Un dia vaig sor­pren­dre dos rene­bots meus, de cinc i set anys, amb aquest comen­tari: “Una nena de la meva classe té dos pares i cap mare.” Això ho deia la petita, i el gran –amb la “cate­go­ria” que li donava tenir dos anys més– li res­po­nia categòrica­ment: “Això no pot ser, perquè els pares m’han expli­cat a mi com es fan els nens i es neces­sita un home i una dona.” Aquesta con­versa seria inver­sem­blant quan jo era petita i ens anun­ci­a­ven que tindríem un ger­ma­net més –fins a arri­bar als nou– i ho tro­ba­ven d’allò més nor­mal. Fins i tot, jo mateixa amb uns vuit anys, com que la mare els con­ce­bia a casa amb una matrona, pen­sava que era una coin­cidència el fet que, sem­pre que arri­bava un ger­ma­net, mamà estava al llit malalta. I, a sobre, s’apri­mava força.

No vull fer UN judici de valor de quina de les dues acti­tuds és millor, però del que estic segura és que l’adap­tació als temps és necessària i avui no n’hi ha prou amb res­pos­tes tan abs­trac­tes com les que ens deien a nosal­tres. És clar.

Sor­tim al pas de les difi­cul­tats que els fills poden tenir en aquests temps en què els mit­jans de comu­ni­cació –i sobre­tot la informàtica– fan arri­bar als nens les notícies que mai sentíem a la seva edat els que pen­ti­nem canes. Això no vol dir que estigués bé ama­gar-ho o que ens dones­sin res­pos­tes com la que vaig rebre quan vaig pre­gun­tar què volia dir en l’Ave Maria “Beneït el fruit del teu ven­tre”: “Tu prega i no pen­sis.” Sí, temps eren temps, però avui això no ser­veix.

I com que no podem aïllar els nens i els ado­les­cents –com al príncep Nica­nor– de tot el que els arriba ni ama­gar-los la veri­tat, és neces­sari, més que mai, con­tro­lar una mica què lle­gei­xen i acom­pa­nyar els pro­ces­sos de conei­xe­ment de la vida. Avui no en tenen prou amb les res­pos­tes d’abans, sor­tint per la tan­gent, ja que si no els arriba el conei­xe­ment d’una manera cor­recta i edu­ca­tiva, els arri­barà per mit­jans més dub­to­sos que els poden com­por­tar un mal sovint pit­jor que el de la ignorància.

És molt difícil “con­tro­lar” tot el que els arriba, i no sem­pre la negació o la pro­hi­bició és el més indi­cat. Però el que sí que és abso­lu­ta­ment neces­sari és l’acom­pa­nya­ment en els pro­ces­sos d’apre­nen­tatge d’aquests esde­ve­ni­ments i can­vis vitals en la fiso­no­mia, la con­ducta i l’evo­lució humana. I, mal­grat que ens sem­bli que “ja ho saben tot”, tenen una ignorància molt més peri­llosa que la que teníem quan no “sabíem res”.

Si en la meva infan­tesa els pares havien de vigi­lar molt les nos­tres lec­tu­res o els pro­gra­mes de ràdio o de tele –quan va començar– i “acom­pa­nyar-nos”, ara el con­trol és molt més difícil i s’escapa a la capa­ci­tat de qual­se­vol pare o mare en moltíssims moments. Per tant el mètode ha de ser dife­rent, i més que con­tro­lar, s’ha d’“acom­pa­nyar” i sor­tir al pas del que segur que ja els ha arri­bat i encara no tenen prou capa­ci­tat per pair-ho com cal.

Sé que tot això és difícil i sovint exce­deix les capa­ci­tats dels pares i adults en gene­ral, però a neces­si­tats noves, mit­jans nous. S’ha de lle­gir, estu­diar, con­sul­tar. Perquè mai es pot edu­car a la babalà... ja que és la tasca més impor­tant que tots tenim amb aquells que ens toca acom­pa­nyar i edu­car. Últi­ma­ment pro­gra­mes tan seri­o­sos com els infor­ma­tius de tele­visió ens fan arri­bar esde­ve­ni­ments que, en la meva infan­tesa, esta­ven només en un famós diari molt pro­hi­bit a casa meva –El Caso– però que avui for­men part de les notícies amb una cate­go­ria sem­blant –almenys pel que fa als temps emprat– a les nego­ci­a­ci­ons de pau entre països en con­flicte...

Abans que aquests temes siguin “notícia” i es nume­rin els casos des de començament d’any, tre­ba­llem el món dels valors i edu­quem els joves par­lant direc­ta­ment i sense embuts, però dins d’una escala de valors. És clar que això reque­reix temps, espais caso­lans, ambi­ent fami­liar i... –tant de bo es pugui donar– esta­bi­li­tat fami­liar.