Estellés sempre

El can­tant Pau Ala­ba­jos, que ha escrit la bio­gra­fia de Vicent Andrés Estellés, ara que ha fet 100 anys del seu nai­xe­ment, m’expli­cava que els ver­sos “jo tinc una mort petita meva i ben meva només...”, que sem­pre (des que els havia sen­tit can­tar a Cel­doni Fonoll) havia pen­sat que eren dedi­cats a la mort de la seva filla Isa­bel, de fet van ser escrits un parell d’anys abans que arribés aquesta trista notícia.

Ala­ba­jos, que ha relle­git tots els ver­sos d’Estellés, per a l’edi­to­rial Sem­bra ha dibui­xat a La veu d’un poble un recor­re­gut per diver­ses ciu­tats on hi ha alguna notícia que marca la seva tra­jectòria. Per exem­ple Tar­ra­gona, on va anar a cobrir per al diari Las Pro­vin­cias el retorn de les des­pu­lles del rei Jaume I al mones­tir de Poblet, un cop res­tau­rat després de la desa­mor­tit­zació de Men­dizábal. I va ser allí on va cons­ta­tar la uni­tat de la llen­gua, com diu al poema Retrobe les arrels. I allò i les con­ver­ses amb Sanc­his Guar­ner el van aca­bar de deci­dir d’escriure en valencià, després d’una pri­mera etapa poètica en cas­tellà. I d’allí a pas­sar ser el poeta més gran del País Valencià després d’Ausiàs March hi va un camí, que també passa per Lon­dres, o Xàtiva, lli­gada al M’aclame a tu, que Ovidi Mont­llor va popu­la­rit­zar, i que parla del bom­bar­deig de l’estació de Xàtiva el 12 de febrer del 1939, i ho fa uti­lit­zant parau­les d’amor i de ten­dresa. És en aquest poema on hi ha el vers Serà la clau que obri tots els panys. I jus­ta­ment una altra de les nove­tats edi­to­ri­als lli­ga­des a Estellés que acaba d’aparèixer porta aquest vers com a títol. És de l’edi­to­rial Peu de Mosca, que amb una intro­ducció del catedràtic emèrit Josep Mur­ga­des i il·lus­tra­ci­ons de Clara-Iris Ramos, agrupa el Lli­bre d’exi­lis, Coral Rom­put i encara un pri­mer lli­bre. Una joia edi­to­rial que com la resta de res­posta popu­lar al País Valencià, i ins­ti­tu­ci­o­nal al Prin­ci­pat, atorga a Estellés el rang que mereix un poeta fona­men­tal per enten­dre d’on venim, i per enten­dre la lluita con­ti­nu­ada que cent anys després del nai­xe­ment del poeta segueix neces­si­tant la seva llen­gua, la nos­tra.