Europa i el català

Que el Con­sell d’Europa cridi l’atenció a Espa­nya per la situ­ació del català és tan pal­mari per a qual­se­vol cata­la­no­par­lant com sor­pre­nent per a qual­se­vol espa­nyol; el fet que hi hagi llengües diver­ses és una murga per als defen­sors de l’uni­lingüisme i de la uni­tat pàtria, per més que pre­di­quin allò de la diver­si­tat que els enri­queix; ja no és ignorància i como­di­tat, sinó l’orgull de l’amo. I que el gobi­erno en torni a dema­nar l’ofi­ci­a­li­tat a Europa –ja se n’havien obli­dat– només és per por de per­dre una votació a Madrid.

L’ús social del català no millo­rarà si no s’apli­quen les lleis apro­va­des pel Par­la­ment. Apli­car-les vol dir san­ci­o­nar aquells que les incom­plei­xen, com es fa amb la resta de lleis. Tan­ma­teix, si no han estat capaços de fer-ho els governs ano­me­nats inde­pen­den­tis­tes, només cal ima­gi­nar què farà el govern més espa­nyo­lista que mai ha tin­gut la Gene­ra­li­tat! Les empre­ses i els ser­veis públics tenen unes lleis que també han de com­plir, tant en la pape­rassa com en l’atenció per­so­nal, telefònica i vir­tual a l’usu­ari, i sovint tot depèn del fun­ci­o­nari de torn.

I les empre­ses pri­va­des? Doncs, també, perquè ope­ren aquí. Cal exi­gir el català als can­di­dats en la selecció i en el tracte directe –no val allò que els ope­ra­dors cata­lans estan ocu­pats–, així com en la reto­lació i l’emba­latge dels seus pro­duc­tes. I si no ho volen, bon vent i barca nova; ja en vin­dran altres.

No pot caure el pes de tota la res­pon­sa­bi­li­tat de la super­vivència del català en aquells que el man­te­nen, perquè és una cro­ada diària que cansa; per sen­tit comú, no s’hau­rien de sen­tir incòmodes pre­ci­sa­ment aquells que obli­guen els indígenes a can­viar de llen­gua? Cal reconèixer que sona massa fàcil. I ho és, si hi ha dar­rere el poder d’un estat; no pas com l’espa­nyol, sinó com l’andorrà.