Satisfets amb la vida

Si són joves, de menys de 29 anys; si són homes, si tenen estu­dis supe­ri­ors i si no les pas­sen magres a l’hora d’anar a com­prar, tenen tots els números per ser feliços. L’Ins­ti­tut d’Estadística de Cata­lu­nya (Ides­cat) ha publi­cat per pri­mer cop un estudi de l’opinió que tenen els cata­lans sobre el grau de satis­facció amb la seva pròpia existència. Que com­pli­cat, haver de res­pon­dre a la pre­gunta de com de satis­fets ens sen­tim. La nota amb què l’Ides­cat ha pun­tuat, després de fer l’estudi genèric, el grau de benes­tar sub­jec­tiu que té, de mit­jana, el con­junt de la població del país, és d’un 7,3 sobre 10. Déu-n’hi-do, com n’estem de bé, segons sem­bla per aques­tes dades. Els joves són els que se sen­ten més a gust amb com els van les coses (i més els nois que les noies), com també les per­so­nes amb estu­dis supe­ri­ors. En els ciu­ta­dans que es tro­ben en risc de pobresa, la nota baixa fins al 6,8. La mit­jana, és clar, com en tota estadística, valora l’estat d’un col·lec­tiu, no el sen­ti­ment indi­vi­dual. Cosa ben difícil és mesu­rar el que ve a ser la feli­ci­tat. No és un índex de con­sum ni una estadística tan objec­tiva com la de la quan­ti­tat de cot­xes per habi­tant. El rei de Bhu­tan, a l’Himàlaia, l’any 1972, ja va crear allò que es coneix com la “feli­ci­tat interna bruta”, un indi­ca­dor que neix per ana­lo­gia amb el PIB i que mesura el grau de feli­ci­tat o satis­facció dels habi­tants d’un país. Com que és una cosa tan sub­jec­tiva, quasi abs­tracta, ni tan sols és fàcil con­sen­suar què coi és, això de la feli­ci­tat. Som feliços si ens apu­gen el sou, si podem men­jar un bon plat de fri­candó, si ens tro­bem bé de salut... Ves a saber.