Una col·lecció gens ingènua

El Javier és l’única per­sona que s’ha interes­sat explícita­ment pels dibui­xos de la meua filla i, algun cop, m’ha dema­nat que els faci fotos i les hi enviï. Notari de pro­fessió, apas­si­o­nat de l’art i la història, el Javier San­tos Lloro duu ino­cu­lat el virus de l’art per raons fami­li­ars. És mem­bre d’una nis­saga que ha donat per­so­nat­ges de gran volada cre­a­tiva i intel·lec­tual com Ánge­les San­tos, Emili Grau Sala o Rafael San­tos Tor­ro­e­lla, a més de Julián Grau San­tos. Els seus ger­mans Anto­nio i Manuel també són artis­tes, i el Javier, mal­grat que ho porta bas­tant en secret, també dibuixa, s’emmarca obres de la seva col·lecció i crea uns dio­ra­mes excep­ci­o­nals.

Fruit dels refe­rents fami­li­ars, dels interes­sos per­so­nals, les lec­tu­res i d’una per­cepció de les for­mes enllu­er­nant, el Javier ha cons­truït una col·lecció d’art única, diria que gai­rebé irre­pe­ti­ble. I l’ha feta a Cata­lu­nya, on viu i tre­ba­lla i gau­deix del que li agrada. La gran for­ta­lesa de la col·lecció, a banda dels grans noms que la inte­gren, és un relat que explora àmbits tan diver­sos com el de les jogui­nes i les atrac­ci­ons de fira, la ceràmica, els tite­lles, l’escul­tura medi­e­val, el mobi­li­ari o el ferro for­jat, i ho com­bina amb l’art de les avant­guar­des i, espe­ci­al­ment, l’art ingenu, perquè la puresa de les for­mes de l’art dels nens (i dels no tan nens) impregna tot l’ima­gi­nari estètic del Javier.

Se’m fa molt difícil expli­car en unes poques rat­lles què és l’art per al Javier, perquè el que bull dins del seu cap és com­plexíssim. Mires les parets de casa seva i veus obres de Maria Blanc­hard, Ánge­les San­tos, Olga Sac­ha­roff o Joa­quim Tor­res Gar­cia. T’obre una car­peta i sur­ten dese­nes de dibui­xos de Xavier Nogués. D’un armari de l’habi­tació emer­gei­xen rare­ses de ceràmica ara­go­nesa medi­e­val que no has vist en cap –en cap– museu del món, o et treu una altra car­peta i apa­rei­xen, ara, dibui­xos d’un il·lus­tra­dor d’ori­gen búlgar del qual no recordo el nom –el Javier em fa memòria per What­sApp: Jules Pas­cin–. T’ense­nya unes talles medi­e­vals i, a la fi, entens el motiu d’aquesta bar­reja que pot sem­blar inco­he­rent però que no ho és pas perquè hi ha un fil con­duc­tor que ho lliga tot. És l’art ingenu, que, d’acord amb Sebastià Gasch a El arte de los niños (1953), no només comprèn les mani­fes­ta­ci­ons artísti­ques infan­tils, sinó també les d’aquells adults que no han rebut for­mació específica i, a més, les obres d’artis­tes que, mal­grat tenir una sòlida for­mació, explo­ren vies cre­a­ti­ves a par­tir del llen­guatge de l’art dels nens o d’adults no for­mats. És així com l’art pur, l’art no con­ta­mi­nat, l’art ingenu, dona lloc a una col·lecció gens ingènua.

El Javier va sor­tir de l’armari com a col·lec­ci­o­nista el 2020 amb dues expo­si­ci­ons, cele­bra­des a Osca i Madrid, pro­mo­gu­des per la Dipu­tació d’Osca. D’allò en va que­dar un catàleg amb tex­tos de tres patums com José Cor­re­dor-Mat­heos, Josep Casa­mar­tina i Juan Manuel Bonet, que van ava­lar i beneir la col·lecció. El Javier té lli­gams emo­ci­o­nals amb l’Aragó perquè de petit pas­sava els estius a Lupiñén i perquè el seu pri­mer destí com a notari va ser Benasc, un lloc que va impac­tar-lo pro­fun­da­ment i on ara té casa. Aquest vin­cle va rubri­car-lo amb la volun­tat de fer-hi un gran museu per expo­sar aquesta col·lecció única –sí, única– al món. Després de mol­tes tra­ves, el somni va fer-se rea­li­tat i la pri­mera part del museu va inau­gu­rar-se a Benasc l’agost del 2022, men­tre res­tava pen­dent l’aca­ba­ment de la segona part al palau dels Com­tes de Riba­gorça. El Javier tenia pen­sada una ter­cera fase que con­sis­tia en la cons­trucció d’un gran cen­tre d’estu­dis on fer-hi acti­vi­tats, jor­na­des acadèmiques i tallers artístics. Tan­ma­teix, el pro­jecte se n’ha anat en orris perquè el museu l’han tan­cat i compta les hores per al des­mun­tatge. Ha estat un any i escaig obert. Un canvi de govern muni­ci­pal ho ha pro­pi­ciat i aquell gran vai­xell patri­mo­nial ha aca­bat enfon­sat al mar de la ignorància i la desídia. Això ha pas­sat a l’Aragó, un país on la classe política s’ha omplert la boca d’orgull, patri­moni i iden­ti­tat, men­tre en paral·lel demos­trava una clara incom­petència per bas­tir rea­li­tats cul­tu­rals sòlides més enllà dels dis­cur­sos abran­dats per l’art de la Franja i Sixena. Amb el Javier i el seu museu tenien una opor­tu­ni­tat per fer callar les veus crítiques, però malau­ra­da­ment, un cop més, s’ha demos­trat que aque­lla mera­ve­llosa terra és la terra de les opor­tu­ni­tats per­du­des.