Rosario

Fa poc menys de 15 dies, ens va dei­xar la Rosa­rio Palo­mino, nas­cuda a Lima fa 53 anys, després d’una lluita de cinc anys con­tra el càncer. Ja fa tres dècades, en arri­bar a Cata­lu­nya, la Rosa­rio va dir que ente­nia per què els cata­lans volien uti­lit­zar la seva llen­gua de la manera més nor­mal pos­si­ble, atès que ella havia vist com l’idi­oma patern –el quítxua– havia estat arra­co­nat i subs­tituït pel cas­tellà fins al punt que s’havia tor­nat mino­rit­zat i inne­ces­sari. Va deci­dir, per tant, apren­dre el català, fins que el va arri­bar a par­lar i escriure amb fluïdesa. Tot seguit, va fer un des­co­bri­ment ines­pe­rat: cada cop que el par­lava amb qual­se­vol català de soca-rel, aquest li res­po­nia –sem­pre– en cas­tellà, perquè donava més importància a les fac­ci­ons ameríndies d’ella que a la llen­gua que li sor­tia de la boca. La sen­sació de rebuig que això li feia sen­tir de vega­des la feia plo­rar de frus­tració, fins que va fer un segon des­co­bri­ment: que la mateixa cosa pas­sava amb gai­rebé tots els cata­la­no­par­lants nas­cuts a fora, sobre­tot amb els que tenien feno­tips no euro­peus. Atesa la situ­ació –un milió i mig d’exes­tran­gers resi­dents a Cata­lu­nya, dese­nes de milers dels quals esta­ven apre­nent un idi­oma que els matei­xos par­lants nadius d’aquest idi­oma es nega­ven a fer ser­vir amb ells–, va arre­ple­gar tres amics (la Carme Sansa, el Toni Albà i jo), va obrir un compte de Twit­ter amb el nom No em canviïs la llen­gua, i va orga­nit­zar dese­nes de visi­tes a ciu­tats i pobles del país per escol­tar les experiències (fas­ci­nants) dels cata­la­no­par­lants nas­cuts a fora. En fi, la Rosa­rio, una per­sona encan­ta­dora que veia el català com un mitjà perquè els estran­gers es pogues­sin sen­tir menys –o gens– estran­gers, va posar el dit a la llaga: una de les grans ame­na­ces a aquest idi­oma no són ni els immi­grants ni l’Estat cen­tral, són els nadius que es neguen a enra­o­nar-lo amb els que venim de fora.