La padrina enfangada

El fang va arri­bar a fre­gar els dos metres al seu por­tal, a la plaça de l’Església de Sant Jordi de Pai­porta. Ella viu als pisos alts. La meva padrina Mont­ser­rat i el seu marit, Joan, vore­jant els 90 anys, no han gosat eixir de casa per por de rellis­car, per por de veure com ha que­dat el poble i tanta des­trucció com s’apre­cia i reco­nei­xen per tele­visió, per pena de no tro­bar ningú de la seva quo­ti­di­a­ni­tat per­duda. Se li’n fot, de la pica­ba­ra­lla política, les mani­fes­ta­ci­ons o el Congrés, perquè, men­tre hi hagi fang arreu del poble, aquesta hau­ria de ser la pri­o­ri­tat, després de dècades d’haver con­tribuït en mol­tes acti­vi­tats a la Falla Cer­van­tes, a la banda de música Pri­mi­tiva, a l’ofrena de flors, a la rei­vin­di­cació per cana­lit­zar el bar­ranc... Va fent amb els ali­ments i fàrmacs que el seu fill li du a peu des de la intacta València. Però la dana se li ha endut el cor, i alguns amics i cone­guts.

Als estius a Pai­porta m’expli­cava que, quan plou, “aquí a l’Horta tot és inun­da­ble”, i ho feia tra­ves­sant a peu tran­quil·lament pel mig del bar­ranc sec que els separa de Pica­nya i per on puja sem­pre el vent de ponent rees­cal­fat. Ha vist com, amb els anys, el muni­cipi s’ha anat con­ver­tint de la page­sia a la indústria i els ser­veis logístics, amb cada cop més habi­tat­ges al vol­tant del tor­rent, on es podia créixer fent pisos i diners en la bom­bo­lla, però on pot­ser no es devia créixer. La “bar­ran­cada” mar­carà la vida del poble durant dècades, amb un abans i un després de la dana, com les èpoques històriques aC i dC, abans i després de Crist. La rat­lla del nivell on ha arri­bat el fang per­du­rarà als domi­ci­lis i por­tals durant anys, perquè no la treu cap dis­sol­vent, i és una marca que només els veïns de muni­ci­pis que hem patit inun­da­ci­ons sabem com costa d’esbor­rar. La padrina espera revi­far el poble: “Perquè pit­jor ja no podem estar.” Intenta expli­car al seu marit, antic cro­nista ofi­cial del poble, l’abast de la tragèdia, però es veu incapaç d’arti­cu­lar cap paraula per telèfon més enllà de plo­rar. I sense poder eixir.