“Els qui en vulgar parlaren sobirà…”

No ho havia fet mai: llegir-me una antologia de la literatura catalana de cap a peus, i cal dir que aquest volum (“Antologia de la Literatura Catalana”, Antoni Comas, Fundació Mediterrània) té prop de sis-centes pàgines. Ha estat com una droga, que m’ha fet “viatjar” des de les relíquies de la poesia èpica fins avui, a cavall de les set onades de set segles, que ofereixen l’escuma d’un català divers, però sempre comprensible. Quin prodigi que puguem llegir encara, clarament, “e com fo alba –los prohòmens tots a prelats– e hòmens de religió e dones –cascú amb son ciri en la mà– entraren en la cambra e lo senyor rei meravellà’s…”!

El llibre està perfectament muntat, i jo l’he llegit com si fos –i amb tant de rigor com és fet!– la “novel·la d’aventures de la literatura catalana”, perquè la nostra literatura n’ha passades de tots colors. I en aquesta llarga aventura de la narrativa i de la poesia –que és la matèria de l’antologia– hi surten autors místics i autors eròtics, veus de tendre lirisme i veus patètiques i sarcàstiques, romàntics i escèptics… Antoni Comas encapçala la selecció dels textos amb uns esplèndids resums de la vida i de l’obra de l’escriptor, utilíssims per la seva precisió informativa i per les claus d’interpretació que proporcionen.

Però us vull dir el doble i barrejat sentiment que m’ha envaït mentre avançava pàgines enllà: d’una banda l’admiració, i de l’altra la insatisfacció. Pensava que descoberts així, en dosi reduïda i antològica, els grans medievals –Llull i Muntaner, Eiximenis i Turmeda, Ausiàs Marc i Joanot Martorell– potser sí que poden començar a arribar als lectors catalans, que tenim pels nostres clàssics més respecte que curiositat. Però quan l’entusiasme estranyament farcit d’angúnia se’m feia més present era quan llegia els textos triats dels autors qualificables de contemporanis. Des de Verdaguer, si voleu. Com s’havia enriquit i consolidat l’idioma! I quina terrible desgràcia tots aquests anys de supressió del català a l’escola, que ha impedit la normal acceptació del català de qualitat literària per part de tres generacions! És una esquerda històrica que, si som optimistes, durarà encara molts anys.

Entre els escriptors ja morts, Guerau de Liost i Josep Maria de Sagarra haurien de ser avui de lectura diària per la seva enorme capacitat de comunicació idiomàtica. Hi ha versos d’en Sagarra que s’haurien d’aprendre de memòria a les escoles, i el lèxic català agafaria un color de salut i una força muscular gairebé oblidada. Quant als vivents, es parla actualment amb justícia de Pere Quart, d’Espriu, de Calders, etc., però retrobo en aquestes pàgines, com una il·luminació, els textos d’altres mestres, com Josep Pla i J.V. Foix, i els llegeixo gairebé amb incredulitat: no és possible que tinguem això a l’abast i no ens n’admirem cada dia. Estem adormits, és clar, i “no és quan dormo que hi veig clar”; adormits, i aquesta antologia m’ha pessigat, i en despertar-me he volgut oferir-vos, en el mirall d’aquestes ratlles, la confusa imatge del plaer de tantes lectures i la vergonya de tants silencis.