“La Cecília de les flors”

No m’ima­gino el cel de la Cecília sense flors, mur­muri d’aigües i cant de ros­si­nyols. Man­llevo la frase de l’obi­tu­ari emo­ci­o­nal –com només ho pot fer un germà– que el sacer­dot claretià Joan Maria Coro­mi­nas va escriure el 20 de juny del 2006, des de Los Ange­les, on havia “arre­lat magnífica­ment”, de la seva ger­mana, Cecília Coro­mi­nas Pujolàs, cone­guda com “la Cecília de les flors”. El text esdevé un relat fami­liar evo­ca­dor allu­nyat dels tex­tos necrològics quirúrgi­ca­ment elo­gi­o­sos. De tem­pe­ra­ment “san­guini, això féu que des­cobrís el secret de la natura i es con­sagrés a la bellesa natu­ral de les plan­tes, de les flors i l’aigua com a com­pen­sació de la seva fecunda sol­te­ria”. El pare Coro­mi­nas des­criu així la ger­mana en “l’esce­nari para­disíac” del mas de Can Cisó de Guèmol de Banyo­les, d’on eren fills. Exu­be­rant i frondós de vege­tació, “amb esbar­zers, bar­dis­ses i matolls, canyars, amb llo­rers, oli­ve­res, lle­do­ners i la gran vari­e­tat de frui­ters, el remo­reig de l’aigua dels recs i el cant dels ocells”. Era el món inte­rior de la Cecília. Recull un moment vis­cut pels dos ger­mans, deli­ci­o­sa­ment sen­si­ble, amb un pol­sim d’encan­teri, d’aquells que expli­cats o lle­gits per­den aque­lles espur­nes màgiques de quan s’expe­ri­men­ten. Vin­gut d’Amèrica, en arri­bar a Can Cisó, el pri­mer que li va dir la Cecília va ser que a la pri­ma­vera encara havien sen­tit un ros­si­nyol: “I jo i ella, emo­ci­o­nats, ens espu­me­ja­ren les llàgri­mes als ulls.” Perquè es feia difícil tro­bar l’ànima de la natura en un barri can­vi­ant, en vies d’urba­nit­zació però amb molta devoció per l’ermita del Remei, i en un mas medi­e­val sig­ni­fi­ca­tiu per a Banyo­les, tant o més que les llo­ses de tra­vertí de la mura­lla ama­gada en els soter­ra­nis del reno­vat Museu Arqueològic. “Quan la plaça Major era una rou­reda Can Cisó ja estava dem­peus”, con­tava la Cecília, que apa­reix foto­gra­fi­ada, ria­llera, aguan­tant una perola de llet, en aquest lli­bret que l’Àngel Vergés, veí de Guèmol, em lliura com si m’hagués tras­pas­sat la flama de la memòria comuna. Els edi­fi­cis no són només les parets pai­rals, les que ens aguan­ten col·lec­ti­va­ment. Són també els qui hi van viure. Can Cisó apa­reix apun­ta­lat i cadavèric, allu­nyat del ver­ger del Gènesi des­crit pel pare Coro­mi­nas, tan sols dig­ni­fi­cat pel parc infan­til, situat al davant, des del 2011. Hi pas­sejo inten­tant des­triar del brun­zit de cot­xes, parant l’ore­lla, algun so natu­ral. No espero el mira­cle d’un ros­si­nyol.