Multireincidència: un deure pendent

Nou de cada deu furts a l’Estat espanyol romanen impunes. Dels 665.622 furts coneguts el 2023, només 58.193 varen acabar en condemna. La impunitat és la font de la multireincidència i genera inseguretat i desconfiança en les institucions. El sistema no funciona i ens escandalitzem quan delinqüents amb desenes de detencions continuen fent la seva. Fa anys que els nostres alcaldes ho denuncien, perquè el dret a la seguretat és un pilar bàsic de tota societat. Cal evidenciar que qui la fa, la paga; si no, la conseqüència se’ns fa evident en termes de salut democràtica amb l’avenç de l’extrema dreta.

Junts per Catalunya hem aconseguit que el Congrés tramiti la nostra proposició de llei contra la multireincidència. El 2022 una modificació del Codi Penal permetia pena de presó de 6 a 18 mesos a reincidents de delictes lleus de furt, sempre que el valor conjunt d’allò sostret en els tres furts comesos anteriorment superi els 400 euros. Però no s’ha fet efectiu per la dificultat de conèixer el valor dels furts, perquè al Registre de Penats hi manca aquesta dada clau. La nostra proposició modifica el registre per incloure-hi l’import i la literalitat de la sentència, facilitant la condemna a presó dels raters habituals. També hi articulem una mesura aplaudida per la fiscalia de Barcelona: l’agreujant per als furts de mòbils. Qui sostregui un mòbil s’enfrontarà a penes d’1 a 3 anys de presó. A Catalunya els furts són superiors a la mitjana estatal, 170.164, una xifra percentualment molt superior a la que ens correspondria per població. Per això dupliquem els jutges d’adscripció territorial per assegurar judicis ràpids, evitant prescripcions i caducitats. A més, facultem els ajuntaments a actuar com a part en els processos contra multireincidents: els alcaldes estaran legitimats per vetllar per l’impuls processal. El govern català ha de reforçar la presència policial catalana, millorar protocols per assegurar atestats inatacables i garantir a les víctimes poder denunciar amb la màxima celeritat. I per a això fan falta recursos. El govern espanyol ha de pagar a Catalunya el que correspon a Catalunya.

Però la reincidència té una cara social que no podem obviar, la de la pobresa i la marginació. Calen programes específics de segona oportunitat a qui delinqueix per primer cop, per evitar que caigui en una espiral delictiva. Quant als menors no acompanyats, no haurien de ser expulsats del sistema de protecció sense un permís de treball, com a vegades succeeix, negligència administrativa que es converteix en factor de risc. Respecte als estrangers condemnats a més d’1 any, la llei en permet l’expulsió, però sovint la policia espanyola no l’executa. Qui incompleix reiteradament les normes bàsiques de convivència, en concret les penals, no hauria de romandre al nostre país. El nombre de persones estrangeres que han de ser expulsades per condemna penal és nimi (7 de cada 10 furts són comesos per persones amb nacionalitat espanyola), i donat que la inacció en aquests casos té un impacte social tan enorme, exigeix fer efectives totes les expulsions acordades pels jutges.

Aquest context no justifica la retòrica populista dels qui utilitzen la seguretat com a arma per fomentar actituds autoritàries o xenòfobes. Siguem capaços d’abordar amb rigor i pragmatisme aquests desafiaments sense recórrer a discursos que criminalitzen col·lectius sencers! Defensar els drets humans i la seguretat no són objectius contraposats, són valors que poden i han de conviure.