Un futbolista dels d’abans

He deixat passar més de dues setmanes per parlar de Pepe Pinto Rosas, que va morir el 30 de novembre als 95 anys. Ho he fet perquè aquest diari ja li va fer una bona necrològica i va destacar allò essencial de la seva carrera futbolística, des que, fent el servei militar al Logronyo, Bescós el va convèncer per fitxar pel Girona, amb què va jugar a segona divisió. Després, sis anys al Barça –dos en el primer equip, en què Helenio Herrera el va fer debutar–, quatre al Valladolid –a segona i primera– i, de nou, ja gran, al Girona, on es va retirar el 1967, després de perdre la promoció per pujar a segona contra el Plus Ultra. Posteriorment, va fer carrera com a entrenador, al Girona, al Figueres i en molts equips, destacant l’any que va fer campió de tercera l’Olot.

A Pepe Pinto sempre li vaig tenir una estima especial. Perquè el vaig veure jugar el seu darrer any a Vista Alegre, perquè va dirigir l’estrena del camp dels Maristes en un combinat d’alumnes i exalumnes contra el Barça en què vaig jugar i perquè vam estar molts anys en contacte quan feia d’entrenador i li vaig fer moltíssimes entrevistes. Però, sobretot, perquè vaig anar a escola i a l’institut amb el seu fill Josep Maria, perquè vaig conèixer la seva filla Nuri i perquè amb la Maria, la seva dona, hem tingut sempre un tracte proper.

En Pepe quan va trepitjar Girona va saber que no tornaria a la seva Antequera natal. Va conèixer la Maria i han estat junts més de setanta anys. Van viure a Barcelona i Valladolid, però sabien que tornarien a Girona. Amb l’ajut del pare de la Maria, van construir un gran garatge a la Rodona, just darrere l’avinguda de Sant Narcís, quan a la zona que ara coneixem com les Dominiques no hi havia edificat res de res. Aquell garatge que admetia cotxes en pupil·latge, encara està en actiu, això sí, rodejat de blocs de pisos i habitatges.

Després de Dagoberto Moll, 98 anys, el més veterà dels jugadors del Barça i també del Girona, que va entrenar un any, era Pepe Pinto. Tenia molt tracte amb els veterans del Barça i els del Girona i, fins no fa gaires anys, no fallava a les trobades en forma de dinar, alguna d’elles als dominis de Nitus Granados.

Pinto va ser un jugador dels d’abans, dur i contundent, al lateral, de central i alguna vegada al mig del camp. I com entrenador no va canviar la seva filosofia. Els seus equips estaven molt ben preparats i jugaven sempre al cent per cent. Per això alguns veterans com Xavi Agustí, que es fiaven més de la seva intuïció futbolística que no pas de la preparació física (eren altres anys), sempre el collonaven. Semblava de tracte dur, seriós, però era molt afable. El dia del seu 90è aniversari, el novembre va fer cinc anys, Albert Mateos des de l’àrea social del Girona li va organitzar un dinar a La Serra de Sant Esteve de Guialbes a què van assistir més de cinquanta veterans. Es van tancar el llums i, en tornar-los a obrir, va aparèixer un pastís d’aniversari amb 100 espelmes; Xavi Agustí, en to de conya, li va dir que, com que sempre s’havia cuidat tant i els enterraria a tots, era probable que la majoria no fossin al centenari i per això l’avançaven. En Xavi i algun altre ja no hi són. I a Pepe Pinto li han faltat cinc anys per arribar als cent.