Junts, el barrufet rondinaire

Pel meu gust, ja no toca un ultimàtum. Pel meu gust tocaria un bona nit i tapa’t, que deia l’àvia Neus. Però segurament no serà així i bona part de la plana major de Junts aplaudirà amb les orelles la decisió de continuar rondinant i continuar donant suport al govern de l’Estat. La política espanyola (i en conseqüència la catalana) és un bocoi de pólvora del qual no surt ni un sol ble que no hagin encès. No és una metxa la que amenaça de fer-lo explotar. En són dotzenes, i ja comença a ser molt difícil imaginar que aconseguiran apagar-les totes. Però Pedro Sánchez ha sortit del congrés de Sevilla dient que sí, que aguantarà fins a final de legislatura, i per alguna cosa ho deu dir. Segurament perquè el que no perdrà mai és la condició de pinxo. Del toc de corneta de Carles Puigdemont per dilluns no sembla que n’hàgim d’esperar gaire res més que un nou episodi del barrufet rondinaire. Ara estem en l’estabilitat i el retorn d’empreses, com ha tornat Ciments Molins, i en l’exigència dels acords que no compleixen. Cada dia estic més convençut que treure el suport al govern de Madrid no és suficient i que s’hauria d’anunciar el vot favorable a una moció de censura amb compromís d’eleccions immediates. Page sortint de Sevilla “enormement satisfet” amb els multifinançaments singulars acaba de convèncer el més pintat. Però temo que ens queden molts capítols del barrufet rondinaire. És el que tenim.