Tres setmanes

Quan passem el pont de la Puríssima, el nostre cap i tot el nostre entorn comencen a pensar fonamentalment en tres coses: el balanç de l’any que ja s’acaba, la campanya de Nadal i les previsions per a l’any que ve. En tres setmanes viurem sacsejats per una tempesta emocional i estressant, en què tindrem pressa per acabar les coses pendents abans de les festes, ens vindrà el neguit dels propòsits i objectius per a l’any nou, i començarem a fer números per als regals, viatges i convidats. Encara que cada any és el mateix, no podem evitar experimentar una sensació semblant a la vigília de l’estrena. I l’entorn que ens acompanya s’encarrega de recordar-nos que no ens en podrem escapar; que haurem de participar, ens agradi o no, d’aquesta muntanya russa que representa la recta final de l’any. El pont de la Puríssima és d’alguna manera una prèvia de la tempesta. La gràcia de tot plegat és que hi ha tanta pressió a submergir-nos en la bombolla, que quan ens en volem escapar ens refugiem en els nostres clàssics autòctons, en allò que ens és més propi: el tió, les neules, els torrons, les nadales, el pessebre, l’escudella… L’esperança que hi ha és que la pressió globalitzadora i consumista de les properes tres setmanes ens faci valorar el que tenim, i que correm el risc de perdre si ho anem substituint pels productes que ens imposen, tant sí com no, Amazon, Netflix i el metavers en què ens volen forçar a viure.