L’Eixample trencaclosques

Hi ha coses que l’home s’entesta a capgirar. L’ordre natural de les coses camina cap a un costat i, tot d’un plegat, algú decideix que cal fer-ho en sentit contrari. Aleshores el blanc es pinta de color negre o el verd es fa gris, d’un gris intens, de paisatge asfixiant, gris ciutat irrespirable.

L’Eixample de Barcelona havia de tenir un ordre natural, segons el va dissenyar el seu creador, l’enginyer Cerdà. La gran extensió quadriculada per facilitar l’engrandiment de la ciutat havia de promoure una vida saludable, amb unes illes de cases on l’enjardinament havia de ser proporcional al volum edificat; és a dir, una ciutat de carrers amples per on transités el vent sanitari i s’escampés el verd reconfortant.

Però una cosa és el plànol de l’urbanista i una altra de ben diferent és l’home disposant-se al seu damunt i capgirant la idea original de ciutat que havia de ser la Barcelona contemporània. D’aquesta manera, la ciutat viu al límit i el seu districte emblemàtic, l’Eixample, al límit de l’impossible, i no es pot emprendre cap pla urbanístic sense que una sensibilitat o l’altra se’n ressenti.

Això és el que passa ara a l’Esquerra de l’Eixample, on un moviment de peces originat per la necessitat de donar un nou emplaçament a la caserna dels Bombers, fins ara situada al parc de Joan Miró, ha portat l’Ajuntament a prendre la decisió de posar aquest equipament a l’illa triangular que formen el carrer d’Urgell, l’avinguda de Sarrià i el carrer de Londres, modificant el planejament que diu que aquest solar ha de ser zona verda. Els veïns se senten literalment estafats, perquè veuen esfumar-se el somni de pacificar a través del verd un dels punts més rabiosament antipàtics de la ciutat, amb un trànsit feridor com una tempesta de cops de puny. En lloc d’arbres, allí on avui hi ha un gran concessionari de cotxes i una gasolinera hi haurà la caserna dels Bombers i, en un extrem, un edifici d’oficines que beneficiarà a un privat.

El projecte està ara en la fase de passar l’aprovació inicial, però ja s’entreveu que l’Ajuntament i el regidor responsable del districte, Jordi Valls, tenen damunt la taula un cas complex perquè la proposta de compensar el verd requalificant altres solars del barri no agrada i encara indigna més. El regidor ho va constatar en el consell de barri dut a terme el dia 2 passat, on va haver d’entomar una pluja d’arguments i retrets en contra del projecte oficial.

El que va passar en aquella sessió és com la metàfora de com de difícil és viure en aquest barri. Els veïns van anar ofegant i ofegant el regidor amb intervencions en contra del projecte en justa correspondència a l’ofec que senten cada dia pel gran volum de trànsit que han de suportar. Tant van pressionar, que Valls va arribar a perdre els papers comparant la seva feina amb la dels seus interlocutors i arribant a la conclusió que manar en una ciutat és una tasca “una mica més complicada” que la de l’advocat o l’ambientòloga –entre altres– que havien intervingut en el debat. Ho va voler arreglar dient que el que ho fa complicat és gestionar el “cúmul d’interessos de molta gent” que formen una ciutat.

L’interès comú és un parc de bombers, sens dubte, però també el verd necessari, i tot ha d’encaixar en un trencaclosques on falten forats o potser hi sobren peces.