El Camp es mou

Hi ha diverses iniciatives, més o menys simultànies, que fan pensar que alguna cosa s’està movent al Camp de Tarragona. Són diferents propostes i pronunciaments que, tant des de l’esfera pública com des de l’àmbit privat, expressen intencions polítiques i voluntats socials relacionades amb la realitat emergent del Camp com a àrea metropolitana. Són plantejaments que no fa gaire no eren ni habituals ni esperats, però que a poc a poc van fent forat en l’imaginari col·lectiu, encara de manera molt embrionària i incipient.

Un exemple molt rellevant, pel seu impacte i transcendència, el tenim en la recent aprovació per part de la comissió territorial d’Urbanisme de Tarragona del pla especial urbanístic del tramvia del Camp, en la seva fase 1, amb 16,4 km i quinze parades entre els municipis de Salou, Vila-seca, Cambrils i Vinyols, amb una inversió prevista de 150 milions d’euros. Una realitat concreta que comença a tenir llum verd.

En són un altre exemple les reunions de treball liderades per l’alcaldessa de Reus i per l’alcalde de Tarragona, tots dos del PSC, una coincidència no menor, en què de manera reiterada aposten inequívocament pel Camp, malgrat les seves lògiques mirades en clau local. Des de la Diputació de Tarragona, la seva presidenta, en aquest cas d’ERC, també fa referència insistentment a la necessitat d’avançar en la construcció de la realitat metropolitana.

Són només uns exemples per posar de manifest la lenta però inqüestionable consolidació del marc mental compartit del Camp de Tarragona, que es concreta en la voluntat política dels seus dirigents i en la formalització d’inversions en una qüestió tan rellevant per a la cohesió d’un territori com les infraestructures que li donen consistència. Òbviament, encara és tot molt tendre, però la tendència que s’assenyala és esperançadora.

També és cert que hi ha immensos reptes a resoldre, com per exemple crear una autèntica sinergia des d’un punt de vista conceptual i pràctic entre el port de Tarragona i l’aeroport de Reus, amb el desenvolupament d’un eix aeroportuari que tingui sentit logístic. Pensar com s’han de relacionar la façana litoral, eminentment turística, amb la zona dels polígons químics per tal de garantir el desenvolupament sostenible, compatible i equilibrat de les dues activitats econòmiques. Generar dinàmiques compartides entre els nuclis més poblats i les zones més rurals per tal de vertebrar la cohesió social i territorial. I superar les inèrcies localistes de tot un conglomerat d’entitats i associacions que tenen un enfocament excessivament reduccionista per tal de generar lògiques col·laboratives. És evident que l’estructuració metropolitana del Camp no implica la desnaturalització de les realitats locals ni de la seva personalitat específica. Cada població, òbviament, ha de continuar mantenint la seva identitat i les seves particularitats. Es tracta que deixin de mirar-se de reüll i, sobretot, de competir entre si i treballin conjuntament, a una altra escala, en l’àmbit estatal, europeu o fins i tot global i també en clau nacional per fer de contrapunt a la gran Barcelona i la seva força centrípeta. Tot plegat, amb la finalitat d’oferir més oportunitats i una millor qualitat de vida als seus habitants.