Ensenyar la llengua a Farners
Conec molt bé un filòleg amb la tesi doctoral ja regurgitada que quan la fa petar amb metges sol dir-los: ”Jo també soc doctor...”, i al cap d’un breu silenci (de suspens, i merescut!) afegeix: “De la llengua...” Veritat a mitges, ui, sí, quina gràcia. Però, va, sí, parlem de llengües. En tercera edició, fa poc es va presentar a Santa Coloma el llibre Ensenya’m la llengua, del doctor Antoni Beltran. Potser l’acte s’hauria d’haver celebrat al CAP de Santa Coloma de Farners per posar fil a l’agulla, però es va fer a la Biblioteca Joan Vinyoli. Devia ser per facilitar la translació semàntica del terme lingual. I bé, és una llàstima que Antoni Beltran curi malalts a Sant Feliu de Guíxols perquè ja voldria aquest columnista tenir-lo de metge de capçalera. I és que el Dr. Beltran et diu que treguis la llengua i acaba ensenyant-te la seva, que és dúctil, elàstica, adaptable, acolorida. Una llengua substantiva, adjectiva, pronominal i adverbial. Una llengua que surt d’una boca plena de vocabulari. Temps era temps, els malalts teníem carnots, ranera al coll, ens espunyíem o agafaven galipàndries. Si quèiem, quedàvem masegats i ens sortia alguna bossoga. Que ens quedàvem massa temps de panxa al sol? Ens escaldufàvem i ens sortien butllofes. I com que sempre en fèiem un gra massa amb els torrons, acabàvem enfitats, embafats i amb una arraconada al budell fins que fèiem net. Ara, tu agafa aquests mals i ves a explicar-los a un metge d’aquests que han vingut de l’altra banda del món (perquè, és clar, aquí els metges els formem per engegar-los després a l’estranger). Què et dirà? Ni fava. Ell, anant bé, t’entendrà si li parles de txitxons, de catarros, d’ampolles... Tot un lèxic i tota una paremiologia s’han perdut irremissiblement. El català es troba en procés d’occitanitzar-se, de fer-se incomprensible (i menyspreable) per als parlants de la llengua imperial. En el millor dels casos, la nostra llengua es dialectalitzarà com el gallec, però tot un món construït amb visions particulars de la realitat que ens envoltava ja haurà desaparegut. Antoni Beltran, doctor de la llengua, ens l’ha deixat per escrit com el notari que aixeca acta d’una herència. Ens l’havien llegada els nostres avantpassats, l’han duta pel pedregar, com vulgars hereus escampa, els nostres dirigents. Tan independentistes, ells...
