Keep calm
Matèria delicada
Un amic que té el pare diagnosticat d’Alzheimer m’envia un whatsapp amb tres emoticones esperançades i amb l’enllaç de l’entrevista a la neuròloga Susan Greenfield, publicada a la Contra de La Vanguardia el passat 5 de desembre. El titular de l’entrevista té vocació de terratrèmol: “D’aquí sis mesos tindrem el test per a l’Alzheimer; i d’aquí dos anys, la cura.”
Deia Borges que ell apreciava la teologia i la filosofia com a branques fantàstiques de la literatura. A mi em passa el mateix amb un cert periodisme i amb algunes persones capaces de cedir a l’espectacularització en detriment del rigor i la responsabilitat social. Si aquesta temptació és perillosa en tots els àmbits informatius, s’agreuja encara més en els espais periodístics relatius als avenços clínics i de la salut, que haurien de passar un sedàs científic i deontològic molt estricte, ja que és un àmbit que polsa dues cordes primordials de la humanitat: l’interès col·lectiu i la casuística particular. ¿Quantes vegades no s’ha anunciat una cura o una teràpia definitives per a malalties que, caducat el termini de la predicció enlluernadora, si fa no fa encara som allà mateix? Un simple repàs a l’hemeroteca ens posa en situació.
D’aquesta Contra, molt aplaudida, el primer que sorprèn és que si es tractés d’una realitat tan evident, el cas mereixeria no només una entrevista, sinó una cobertura informativa d’aquelles que fan aturar la rotació del planeta perquè voldria dir que estem a frec d’erradicar la pesta negra del segle XXI: l’Alzheimer. També grinyolen els florilegis “Bravo, doctora!” o “Doble enhorabona!” que l’entrevistador dedica a la neuròloga. Al final la doctora acaba passant la bacina: demana recursos perquè el projecte pugui ser una realitat. Els laboratoris i els investigadors no són oenagés. Això no els fa culpables. Però els fa reals. Per saber si una vegada més la premsa ha fet de mèdium publicista d’una desmesura molt delicada, si els sembla, quedem emplaçats per al 5 de desembre del 2026.