De set en set
Proselitisme maratonià
De certs esdeveniments que toca cíclicament celebrar no en comparteixo ni l’esperit ni la lletra, però els reconec l’arrelament popular, com ara les processons, el Carnestoltes, els pessebres vivents, les afartades de calçots, la merdeta aquesta del Halloween o els festivals d’estiu que exigeixen etiqueta pijo-marinera per servir-te un entrepà caríssim en un aparcament de rulots que en diuen village. S’ha de reconèixer que La Marató de TV3 ha fet una gran feina per col·locar-se, no només entre les cites ineludibles de la tradició festiva i religiosa, sinó per deixar en ridícul el Domund, el dia de la bandereta, el plateret que el feligrès compungit passa a missa de dotze i fins i tot el “día del plato único”, instituït sota el franquisme per fer veure que te n’estaves d’alguna cosa pensant en els pobres. Després de més de trenta anys de donar la tabarra amb l’èpica de la solidaritat dels catalans, les cançonetes corals tipus We are the World i la bella estampa que fan els malalts quan se’ls convida a fer-nos plorar a la tele, és de preveure que aviat ingressarà també en el santoral patriòtic, m’imagino que en substitució de santa Rita. Potser convindria preguntar-se per què cap govern, ni convergent, ni republicà, ni socialista (amb els pactes de costum), no ha posat en dubte aquesta megaoperació babaua i tendenciosa de la televisió pública. Per què havien de fer-ho? És més fàcil deixar que la gent de bona voluntat continuï pensant que, amb el seu donatiu de Capità Enciam, n’hi ha prou per finançar la investigació mèdica en un país que destina a la salut el pressupost d’un festival d’estiu.