Un ‘pesebre’ damunt un pessebre

Un pes­se­bre és una repre­sen­tació de la vida mateixa en un petit tea­tret, ina­ni­mat, on es dis­po­sen figu­res huma­nes i altres ele­ments de com­ple­ment per donar ver­sem­blança a l’escena que es pro­posa repro­duir. Un pes­se­bre té una ins­pi­ració reli­gi­osa perquè sor­geix de la repre­sen­tació del nai­xe­ment de Jesús amb l’ado­ració de pas­tors, Reis Mags, ramats de xais, rius, ponts, pous i molta molsa, però també pot esde­ve­nir una expo­sició moderna, evo­ca­dora d’una història que faci enten­drir perquè, ja se sap, Nadal és o vol ser ten­dresa. Això és el que fa, ni més ni menys, el pes­se­bre dis­po­sat aquest any al pati de car­ru­at­ges de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, on es repre­senta el poema de Sal­vat-Papas­seit Noc­turn per a acordió i que és el millor exem­ple d’una tra­dició evo­lu­ci­o­nada.

El mot pes­se­bre prové de la fórmula valen­ci­ana pese­bre, que a la vegada adopta el mot cas­tellà pese­bre, que cor­res­pon a l’espai en forma de men­ja­dora dins d’un esta­ble on els ani­mals van a ali­men­tar-se. És per ana­lo­gia a aquesta acció de donar men­jar –i també per una incidència impor­tant del cas­tellà durant molts anys en l’ofici del peri­o­disme– que entre el gremi dels infor­ma­dors es fa ser­vir el mot pese­bre per refe­rir-se a un tre­ball que és una bicoca i que suposa més gaudi que feina o amb la presència d’una gra­ti­fi­cació en espècies o un com­po­nent lúdic, com pot ser un viatge, que fa que tot ple­gat sigui més agra­da­ble.

Anar a pren­dre cava i men­jar canapès a l’impo­nent Saló de Cent de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, con­vi­dat per l’alcalde de la ciu­tat, per donar la ben­vin­guda a les fes­tes de Nadal, seria una d’aques­tes acti­vi­tats periodísti­ques que podrien tenir la cata­lo­gació de pese­bre si no fos que tot­hom que hi assis­teix es posa­ria ràpida­ment d’acord a con­ve­nir que es tracta d’un acte social de cor­te­sia, una tro­bada con­so­li­dada en el temps i que ja té cate­go­ria de tra­dició, on en tot cas el beure i l’ali­ment dis­tribuïts serien la manera de com­pen­sar les llar­gues hores de feina, espe­res, dis­gus­tos i altres con­seqüències asso­ci­a­des a la feina dels infor­ma­dors locals. A més, els peri­o­dis­tes saben que no abun­den les oca­si­ons en què es pot trac­tar de tu a tu l’alcalde de Bar­ce­lona, de forma dis­tesa, i són pocs els que es dei­xen per­dre l’ocasió. És a dir, no només s’hi va a men­jar i beure.

Es vul­gui dir com es vul­gui dir, l’acte orga­nit­zat per l’alcalde es va fer tre­pit­jant el terra del Saló de Cent o, vist al revés, damunt del sos­tre del pati de car­ru­at­ges on hi ha el pes­se­bre muni­ci­pal. El mateix Jaume Coll­boni es va encar­re­gar de recor­dar-ho quan, en el seu par­la­ment de ben­vin­guda, va res­pon­dre als que cri­ti­quen que el mun­tatge no esti­gui al mig de la plaça de Sant Jaume i ho va fer asse­nya­lant amb el dit índex cap al terra per dir amb satis­facció que el pes­se­bre situat als seus peus ja ha rebut, fins ara, la visita de 62.000 ciu­ta­dans, segons el recompte que fa la Guàrdia Urbana.

Pel que fa a les figu­res ani­ma­des del pes­se­bre vivent del Saló de Cent, cal des­ta­car l’absència sonada d’Eli­senda Ala­many, lli­gada a les obli­ga­ci­ons del nou càrrec. El dia de cele­bració per a la cap del grup d’ERC a Bar­ce­lona i fla­mant nova secretària gene­ral del par­tit va ser dis­sabte, nit de tri­omf, d’infan­ta­ment i només el temps i la feina diran si també d’una bona nova.