L’última filla de la Tossa

El cim de la Tossa de Montbui, coronat per una ermita i una torre de defensa, no necessita presentacions per a tothom qui viu als seus peus, a la conca d’Òdena. La seva silueta és visible des de tota la zona. Moltes parelles s’han casat a l’ermita i a aquesta muntanya arriben excursionistes de totes les edats per gaudir de les vistes d’Igualada i la seva conurbació. Un dels que han crescut als peus d’aquest cim és l’escriptor i periodista Oriol Solà i Prat, que acaba de publicar L’última filla de la Tossa, una novel·la basada en la història de Maria Rosich, la darrera persona que va néixer a la muntanya. Solà reconeix que feia temps que volia escriure sobre la Tossa, i explica que va trobar l’impuls definitiu en saber de la Maria mentre recollia testimonis de la Guerra Civil a Montbui. I així va néixer una novel·la que no defuig el rigor a l’hora de recórrer la història contemporània de la muntanya: “És una novel·la basada en la biografia de la Maria, sí, però una novel·la al capdavall. He respectat al màxim tot el context històric i no m’he inventat ni dates ni esdeveniments que no haguessin passat”, explica l’autor, que ha seleccionat tres moments rellevants: els anys 1939, 1961 i 1974.

El 1939 és un any clau, perquè és quan neix la protagonista i, amb els bombardejos de la Guerra Civil, la família es refugia en una cova del cim després que una bomba malmeti casa seva. La duresa de la vida en aquestes condicions fa que acabin abandonant la Tossa. L’autor explica que molts dels que han llegit el llibre tenen ganes de visitar aquesta cova, avui inaccessible. Les altres dates que ha triat Solà són el 1961 –quan es consagra l’ermita després de ser reformada i s’hi obre un primer camí en condicions– i el 1974, amb l’obertura de l’actual carretera asfaltada.

Aquesta tria es basava en dos fils conductors: la carretera –enguany fa 50 anys– i la Maria, l’última filla de la Tossa, “amb una història que em semblava que valia la pena explicar perquè alhora servís també d’homenatge”, diu Oriol Solà. L’última filla de la Tossa és una novel·la especialment singular, perquè la persona en la qual s’inspira encara viu i l’ha poguda llegir, una pressió afegida per a l’autor. Oriol Solà comenta que es va sentir alleugerit quan va saber que a la Maria li havia agradat la història: “Quan el llibre va sortir d’impremta, el primer exemplar va ser per a ella. I quan el dia de la presentació oficial a la Tossa em va dir que li havia agradat, vaig respirar més tranquil.” Hi afegeix, en aquest sentit, que “com que inclou aspectes biogràfics i personals podia entomar-ho amb més o menys recança”. “Jo ho havia plantejat com un homenatge tant a la Maria com als seus germans i antecessors i, per sort, tant ella com la seva família també ho van entendre així”, explica. A partir d’ara, els visitants de la Tossa tindran un nou record a l’abast per endinsar-se en la història de l’última filla d’una nissaga que durant segles va cuidar del castell i l’ermita.