L’endemà de la nit de la il·lusió

Avui és la diada dels Reis. Ahir molta gent, i no només la que té petits a casa, va anar a les cavalcades de Reis, que es multipliquen arreu del país, i es van viure com cada any les mateixes escenes que han fet que la nit del 5 de gener sigui batejada com la nit de la il·lusió. És aquella nit de nervis per als més petits que ni es van qüestionar com de sota un tronc o una caixa surten regals la nit que fem cagar el tió, ni avui pensaran en per què uns desconeguts personatges amb poders paranormals i omnipresents, han aconseguit portar regals a moltes llars del país. Santa innocència, en diem, amb el record de quan vam ser nosaltres els que picàvem la caixa del tió i preparàvem el fanalet per anar a esperar els Reis i en què hi apareixia algun caramel de manera inesperada i màgica.

Amb els Reis es tanquen dues setmanes de celebracions que alguns fixen en la Loteria de Nadal com a tret de sortida i acaben amb el primer dia d’escola després de Reis. A Europa això s’acaba després de Cap d’Any, però ai, les tradicions! Ningú renuncia a alguns dies més de festa. Si ahir era la nit de la il·lusió, avui és dia de feina per a molts pares que tenen mainada en edat d’anar a esperar els Reis. Van tenir feina per fer escriure la carta i saber què s’esperen els nens que els portin els Reis, i ja han passat els dies d’anar a comprar i embolicar regals. Avui és dia d’obrir-los, de fer anar aparells, d’ajudar a muntar peces que et compliquen la vida i de recordar que falten piles per fer anar un estri.

Això, és clar, els que han rebut molts presents. Moltes famílies no s’ho poden permetre, i encara que hi ha ajuts, aquest també és el dia en què s’aprèn o s’hauria d’aprendre que no tot és possible. Marisa Paredes, una actriu de primera traspassada a mitjan desembre, sempre explicava que la consciència de classe la va aprendre quan de petita demana una nina o qualsevol altra cosa i la resposta era que no, que eren pobres. Molta gent, i qui escriu el primer, ha fet excessos en aquestes diades, especialment quan té mainada petita. Quan els nens es fan més grans cal posar una certa contenció a les demandes. I no deixa de pensar en la gent que ho passa malament, i aquestes festes contribueixen a fer-ho més notori.

Però a mi m’agrada Nadal. És moment també de recordar els que no hi són, i aquella il·lusió de fer cagar el tió, que llavors a casa només portava quatre coses essencials, com ara mitjons o calçotets, torró i aquelles petites llaminadures com paraigües, monedes o una cigarreta de xocolata. I els Reis eren magres i la bicicleta somiada potser trigava més d’un any a arribar. Però eren moments de felicitat i així els recordem. Ara fa l’efecte que fem massa excessos i que aquella espiritualitat –no pas religiositat, però també– que impregnava aquestes festes ha donat pas a un consumisme exagerat. A voltes ens conformem fent aportacions a La Marató o adormint la mala consciència amb donacions a algunes fundacions que ho necessiten, i molt. De totes maneres ara que s’acaben no val la pena posar-se la disfressa de grinch i desitjar que tots plegats puguem passar-ne moltes més, de festes de Nadal, amb bona salut.