‘Musho ruso en Rusia’

A l’enyorat Eugenio li hauria costat un glop de whisky i potser un parell de calades del cigarret utilitzar el cas Volhov sobre la trama russa del procés, per improvisar una versió del cèlebre acudit del rus i l’andalús al Transsiberià. Hi sortirien conspiracions, espies, el Kremlin, criptomonedes, hackers, Putin i molts soldats russos, pel cap baix uns 10.000... Matèria primera per provocar riures n’hi hauria per donar i vendre. Musho ruso en Rusia! Malauradament, la realitat supera la ficció, o l’acudit, perquè el cas Volhov ha tingut sis anys de corda abans que el sistema judicial hagi estat capaç de tancar-lo (al tercer intent) i de posar en evidència Joaquín Aguirre, titular del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona, que li ha allargat la vida més enllà dels fets, les lleis, l’estat de dret i fins i tot les resolucions d’instàncies superiors. Primer va ser un dels instructors mediàtics de l’Audiencia Nacional, Manuel García Castellón, que es va passar el 2018 investigant sota secret de sumari si hi havia alguna possibilitat de trincar l’independentisme català també –ancha es Castilla– per buscar suport militar d’una potència estrangera contra Espanya. Un any després, va tancar la carpeta i Aguirre, que s’estava fent a sobre les imputacions, la va reflotar. A falta de tall, la causa es va mantenir viva només amb guarnició i pròrrogues de la instrucció injustificables, fins que el juny passat (2024) l’Audiencia li va ordenar anar a judici o arxivar el cas. Aguirre es va passar l’ordre per l’entrecuix, va canviar el nom a la carpeta i es va penjar la medalla de jutge patriòtic contra l’amnistia del president Puigdemont amb una acusació d’altra traïció. Sis mesos després l’Audiencia li ordena tancar el cas i li toca una mica el crostó, tot plegat res que li amargui la jubilació. Però, ara que ja hem rigut l’acudit i el ridícul, quina credibilitat té un tipus vestit amb toga que prejutja, fa investigacions prospectives i posa filies, fòbies i opinions per sobre dels fets, la llei i l’estat de dret? Quin rigor tenen els altres casos que instrueix o ha instruït? Quina mena d’estat de dret es pot permetre tanta comèdia, tant botxí fent de jutge i tanta justícia patriòtica –o de claveguera– fabricant acusacions de terrorisme, alta traïció, rebel·lió o malversació sense veracitat i sobretot sense càstig?