Una paella al desert

Per als viatges al desert, el primer tram de ruta era de Barcelona –la central de Rosa dels Vents, l’agència– a Alacant. De la capital de l’Alacantí a Orà en ferri i a l’excolònia francesa començava el pinyol d’uns viatges que llavors en deien “d’aventura” o “els altres viatges”. Pel camí podíem recollir algun viatger que, en aquella època, s’havien apuntat per telèfon i transferència bancària –no hi havia internet–. Tampoc no hi havia autopista i ens calia travessar València, on, una vegada, havíem de recollir dos joves a peu de vorera i, en efecte, ens hi esperaven pacients –no hi havia mòbils... Els vam veure de lluny amb la impedimenta habitual –dues motxilles– i amb una gran paella! Fetes les presentacions i, ja dalt del vehicle, ens vam interessar pel curiós atuell que portaven. Molt resolutius, van donar per fet que, quan anés bé, cuinarien un arròs a la valenciana. Molt bé. Hem de dir que en aquesta classe de viatges no era estrany que es presentessin situacions curioses, xocants, en principi rares per desacostumades. Vam seguir el camí. El tour consistia, un cop ja al Sàhara algerià, a fer la volta al Gran Erg Occidental, amb sis o set parades per passar cada vegada una nit o dues en els oasis-poblacions, la més important de les quals, Ghardaïa, que les guies turístiques acostumen a anomenar “la porta del desert” o “la perla de M’Zab”. I, en efecte, un dia els amics valencians van proposar la paella. L’arròs, l’oli, els vegetals i el pollastre van ser els del país, i, ells, pel seu compte, coneixent els costums musulmans, ja portaven dissimuladament un tàper amb costelló de porc confitat. La paella, amb foc de llenya, va ser un fet. La confecció va comptar amb un cercle de mirades atònites del personal indígena que contemplaven la, per ells, insòlita cuita. Enllestida, tothom la va jutjar, fos pel lloc, perquè era bona o per totes dues coses, excel·lent. Per acompanyar-la, el blanc lledoner que portàvem sempre en una bombona. Un dia, parlant-ne, va suggerir-nos-ho en Josep Valls perquè en Manel Vehí, de Cadaqués, en tenia a la barca de pesca perquè era un vi que resistia bé els embats de l’Antonio (la barca), i les altes temperatures. D’un color groc fosc, a les fronteres, si ens ho demanaven, els dèiem que era líquid de radiador...