Qui vetlla pel català?

Aquests dar­rers dies s’han cone­gut dues dades que, posa­des una al cos­tat de l’altra, gene­ren molta pre­o­cu­pació. D’una banda, les enti­tats que es dedi­quen a la defensa del català aler­ten de l’incre­ment espec­ta­cu­lar de les denúncies per vul­ne­ració dels drets lingüístics dels cata­la­no­par­lants. La Pla­ta­forma per la Llen­gua acre­dita un incre­ment de les quei­xes lingüísti­ques de prop del 500% en els dar­rers vuit anys. De l’altra banda, segons una infor­mació que reco­llia ahir RAC1, en tres anys no s’ha expe­di­en­tat ni un sol pro­fes­sor per incom­pli­ment del pro­jecte lingüístic dels cen­tres edu­ca­tius i per no fer clas­ses en català. És a dir: sabem que tenim un pro­blema, sabem que es vul­ne­ren drets lingüístics... però no passa res. Surt gra­tis. No és estrany, doncs, que hi hagi una part de la població cata­lana que no senti la neces­si­tat de fer un pas impres­cin­di­ble per a la plena inte­gració, perquè el con­text no hi ajuda gens. No és només que un cata­la­no­par­lant sol can­viar de llen­gua quan es troba amb algú que sos­pita que no l’entendrà (fins i tot, si l’altre és capaç d’enten­dre i de par­lar un català cor­recte), sinó que l’admi­nis­tració té una acti­tud pas­siva i direc­ta­ment inac­tiva davant d’un pro­blema crei­xent i que afecta els drets fona­men­tals dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. De tots. Perquè el català és la llen­gua pròpia del país on vivim més de vuit mili­ons de per­so­nes, tin­guem la llen­gua materna que tin­guem. La meva és la roma­nesa, però la llen­gua pròpia del meu país d’aco­llida és el català, i sense el català no hi ha Cata­lu­nya.