Espanya no troba el seu punt G

Ni el G-8, ni el G-5, ni el G-20. Zapa­tero no ha acon­se­guit colar-se en la reunió de Was­hing­ton per refun­dar el capi­ta­lisme, cul­mi­nació de totes les ges­ti­cu­la­ci­ons inútils enmig de les tur­bulències finan­ce­res.  Els polítics ten­dei­xen a fer el ridícul quan bus­quen pro­jecció inter­na­ci­o­nal. Carod-Rovira el va fer l'any pas­sat anun­ci­ant que Cata­lu­nya havia estat con­vi­dada a la bien­nal de Venècia. Tan­ma­teix, el ridícul d'un català queda més o menys a casa: és l'avan­tatge de ser un país petit sense Estat. Espa­nya és tota una altra cosa.

En nom d'Espa­nya, va fer un ridícul d'abast mun­dial Aznar, retra­tant-se a les Açores, i Josep Piqué, amb les reverències a Bush. Temps després, Fernández de la Vega, ja vice­pre­si­denta, va anun­ciar que amb el PSOE Espa­nya aban­do­nava "la política dels cops de cap". I deia la veri­tat. Zapa­tero ha can­viat els cops de cap davant de Bush per les súpli­ques a Sarkozy... per anar a una gresca del mateix  Bush. I el resul­tat ha estat igual de des­astrós. Però els espa­nyols no es ren­dei­xen en la seva lluita per recu­pe­rar l'esplen­dor i bus­car l'auto­com­plaença. Enda­vant i sort.