La durada

Aquest any he sentit unes quantes persones queixant-se del fet que les festes nadalenques comencen massa aviat, fins al punt que els torrons, els Pares Noel de xocolata i algun oripell lluent ja apareixen als supermercats el dia després de Tots Sants (o Halloween, pels que estan prou americanitzats). I no només això, sinó que continuarem veient torrons, Pares Noel, etc. bastants dies després del 6 de gener, com si fossin les restes abandonades d’un festival ja caducat. I si tenim en compte que tan sols el 9,9% de la població catalana va a missa cada setmana (una xifra que es redueix a 1,5% si ens limitem als joves de menys de 34 anys) i que a més a més el 87% de la població principatina mai o gairebé mai no trepitja cap església –segons xifres de la UPEC– com és que Nadal se celebra tant, amb tants àpats nadalencs, tants discos nadalencs, tants programes de tele nadalencs, tantes pel·lícules i sèries nadalenques i tants adornaments nadalencs que es converteixen en omnipresents durant més d’un mes? Com és que aquest festival no ha desaparegut fa temps, com les antigues festes romanes de Saturnalia o Cerealia? O si més no, com és que els únics que el festiven no són sinó la minoria de creients sincers que encara queden? Com és que en comptes d’esdevenir una festa si fa no fa testimonial, ara dura tant de temps? Ho fem tan sols per la canalla, potser? Doncs no, perquè Nadal també és per a la gent adulta, si hem de jutjar per la quantitat ingent d’alcohol que consumeix durant aquests dies. O ho fem per retrobar-nos amb la família? No, perquè aquestes retrobades corren el risc de degenerar-se en batalles campals (fins al punt que aquest any el canal 3/24 ens ha donat “consells per sobreviure a les trobades familiars”). Ben vist, el gran misteri de Nadal no té res a veure amb la religió i sí amb el fet senzill que cada any es commemora amb cada vegada més vehemència alegre.