El cap al cel i els peus al fangar

Després d’anys d’eleccions continuades (municipals, autonòmiques, estatals), estem vivint, per fi, moments de repòs electoral. Aquest fet no és menor, ja que ens situa en un escenari sense campanyes electorals a mitjà termini, i així la gestió i el disseny de polítiques públiques escalen posicions en l’agenda política. Ras i curt, el context actual és més propici perquè els polítics es dediquin amb major intensitat a la gestió de polítiques.

Fora bo que els polítics responsables dels diferents nivells de govern que configuren el nostre país entenguin l’etapa actual com una oportunitat per intentar fer front al malaurat desprestigi de la democràcia i de la cosa pública. Són davant d’una realitat maleïda i tensionada: maleïda perquè han de gestionar múltiples problemes extremament complexos, i tensionada perquè ho han de fer immersos en un clima on predomina la confrontació i la polarització. A més, han de comptar amb una ciutadania que no para de donar senyals de desafecció. En aquest sentit, els governants actuals tenen l’oportunitat de contribuir a la reconversió d’un clima social i polític francament esgotador i que pot tendir al col·lapse.

Entre altres elements que podrien contribuir a reduir els nivells actuals de desafecció política i a mostrar els beneficis col·lectius de la democràcia, destaca la redefinició dels models de lideratge polític. Se’n deriven dues reflexions:

Governar vol dir decebre. Cal partir de la base que “la política consisteix a prendre decisions col·lectives en situacions en què els interessos i les opinions són múltiples i estan en conflicte” (Gerry Stoker, politòleg britànic). Això sembla obvi, però cal que els lideratges polítics es defineixin assumint i fent entendre que la política frustra però ho fa per una raó tan simple com que no tot és possible. Tal com afirma Quim Brugué (politòleg, UdG), “gestionar una societat complexa on conflueixen interessos diferents, i sovint irreconciliables, fa impossible no generar frustració d’expectatives”. Reconeguem-ho i expliquem-ho.

Realitat vs. ideals. Al marge d’assumir que la decepció és inevitable, també caldria consolidar lideratges menys obsessionats per la immediatesa. Si la gestió dels líders polítics se centra només en les qüestions quotidianes i en el curt termini, difícilment es podrà facilitar una recuperació de la confiança en la política. Si, a més, els lideratges polítics destinen massa temps i esforços a la confrontació amb els seus opositors estaran contribuint a adobar (encara més) el terreny de la polarització i la disputa. És clar que la gestió de qüestions immediates, així com la defensa de les decisions preses, no pot deixar-se de banda, però tampoc pot monopolitzar l’acció de govern. Fa la sensació que els governants han tendit a centrar-se en excés en les qüestions més immediates i urgents, a intentar revertir resultats de sondejos o a esdevenir guanyadors de batalles de titular i relat amb l’oposició (que habitualment són efímeres). Es troben a faltar lideratges amb majors nivells d’equilibri, capaços de mostrar la utilitat de la política combinant la gestió de la realitat amb la definició de certs ideals i fites a llarg termini.

A la llarga, la ciutadania segur que agrairia lideratges polítics més transparents i honestos, amb majors nivells de perspectiva i sentit públic, així com de compromís amb el futur col·lectiu. Que fossin capaços de fixar un rumb, més enllà de legislatures, assumint i explicant que l’assoliment de fites no pot ser ni ràpid ni fàcil. Al cap i a la fi, es tracta de recordar als nostres polítics la idoneïtat de governar-nos amb el cap al cel i els peus al fangar.