Cloe

De tots els viatges, el que més m’agradaria fer és a la ciutat de Cloe. Cloe està documentada al llibre Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino. És una ciutat constituïda per totes aquelles relacions i vides i experiències que no s’han donat d’una manera material, però que, en canvi, existeixen amb uns altres fonaments igualment poderosos gràcies a sublimar-se a través de la imaginació de les persones. Calvino escriu que Cloe és una ciutat on “les persones que passen pel carrer no es coneixen. En veure’s, imaginen mil coses l’una de l’altra: les trobades que es podrien produir entre elles, les converses, les sorpreses, les carícies”.

Cedeixo a la temptació de fer balanç a final d’any. I escric una llista breu dels fets principals que no m’han passat durant aquest 2024 i que, per tant, només pertanyen als llocs imaginaris (però tan vehements!) que em trobaria a Cloe si mai pogués entrar-hi. Imaginaria coses diverses... Que per fi la meva mare se’m presenta en un somni: és estiu i parlem al costat del roser mentre bevem aigua d’una gerra amb tres rodelles de llimona a dins. Que envio el correu electrònic que finalment vaig descartar. Que ja he madurat i no sucumbeixo més davant la dolça tirania del desig. Que rebo la disculpa que hauria d’haver rebut. Que no patim la pitjor forma de devastació: morir per dins. Que ja no t’enyoro. Que al cotxe tornem a posar la música a tot drap i, a plena nit, en el negre profund de la carretera de bosc, agitem mans i cossos fins que la vida es fa més lenta, més lenta. Que, al capdavall, el petó de Judes i les triangulacions deuen ser rutines com un passamà cultural o com l’aurora. Que tornem a seure en aquell bar mentre a fora comença a nevar semblant a una benedicció guspirejada que xiuxiueja: “Sí, vinga: atreviu-vos!” Que potser és veritat que Déu va enterrar els fòssils per concedir-nos la mentida salvífica de creure que hi ha un passat estable darrere el nostre present. Que també som tot allò que no hem dit ni fet.

Cloe.