De reüll
L’economia dels bons propòsits
Quan arriba el cap d’any mirem amb perspectiva els darrers dotze mesos per veure quants propòsits hem acomplert, de la probablement llarga llista de compromisos pendents. No fa falta tenir gaire experiència per saber que a l’hora de complir amb els propòsits hi ha més bones intencions que no pas determinació; de fet, quan n’aconseguim un amb plenitud –aprendre idiomes, anar al gimnàs, fer dieta, per citar els clàssics– val per tots els que no hem estat capaços ni tan sols de dur a la meitat del terme. Per això reincidim cada any, i mai no ens cansem de comprometre’ns amb tal o tal altra cosa... Potser el millor seria fer-nos el propòsit de no fer propòsits, i així segur que en acabar l’any que ara encetarem trobarem motius de satisfacció en repassar els assoliments que ni tan sols ens havíem plantejat. Reconec que és un exercici amb poc futur, perquè la nostra societat està orientada a les expectatives. Hi ha tota una economia dels bons propòsits que fa calaix venent-nos col·leccionables, abonaments i subscripcions, màquines per perdre pes, cursos sobre programar des de casa o bricolatge domèstic. Sigui com sigui, no deixa de ser poètic que milions de persones ens posem a planificar el futur sabent d’antuvi que no hi arribarem del tot. Vol dir que hi ha esperança que el món, un any més, encara no s’acabarà.