Una bola de vidre on neva

Quan s’acaba l’any, s’acostuma a fer llistes, també dels millors llibres publicats. Personalment, me’n sento incapaç. No seria justa amb els que de fet no he llegit i entre els quals potser hi havia la revelació que la meva prepotència ignora. En canvi, em veig amb cor d’explicar per què El Museu de la Rendició Incondicional (Angle), de l’escriptora croata Dubravka Ugrešic, traduïda per primer cop al català per Pau Sanchis Ferrer, és dels llibres que m’acompanyaran, no aquest any que acaba, sinó tots els anys a venir amb la mateixa commoció amb què, de sota un calaix desendreçat, un dia trobes l’àlbum de fotografies d’un avantpassat llunyà que no et sabies. Vull dir, amb aquell reconeixement paorós amb què diuen que els antics mariners descobrien ferides d’arpons troglodites al llom de les balenes. Ugrešic, exiliada arran de la guerra dels Balcans, escriu sobre aquests arpons, sobre el món de “les primeres coses”, on hi ha la mare, la sopa de farina, una maleta plena de pometes, la fàbrica de sutge on treballava el pare i una bola de vidre amb una petita ciutat a dins on sempre neva i, a vegades, s’hi veu la mare sola i enfredorida. I després venen els amics: un xinès a qui tots els llocs “li fan mal com una sabata estreta”; una artista obsessionada amb els mapes i amb Winnie the Pooh; en Zoran, que és també d’un país que ha deixat d’existir i s’esforça a retenir els noms de tots els carrers que encara en recorda, i un rus que escriu novel·les minimalistes en diminutes fitxes de biblioteca, una de les quals diu: “Una vegada vaig veure una eruga tan enorme que encara ara me’n recordo.”