Quadern d’economia
Abocadors incontrolats i el principi de Peter
Girona, i també en altres ciutats però em centraré en Girona, portem uns mesos en un procés de canvi de model de la recollida de brossa, en bona part imposada per la necessitat de la recollida selectiva. Una obligació legal i social per afrontar l’imparable creixement de deixalles que la nostra societat genera cada dia, moltes de les quals podrien ser evitables amb un mínim de sentit comú. Els de la meva edat recordem perfectament com era habitual el retorn de les ampolles de qualsevol mena de begudes, una pràctica que és molt corrent en certs països europeus Fins i tot recordem com per aquestes festes es feien recollida d’ampolles de cava que després es venien per generar recursos i col·laborar amb entitats socials. Fa uns anys que això ja no es fa i el vidre ja no es reutilitza, es recicla. Aquella forma d’estalvi que ha quedat en desús per comoditat, seria urgent reimplantar-lo perquè fins avui encara mai ningú ens ha dit que és més barat aquest model de tractament dels residus de vidre que el que tants anys havíem utilitzat, quan érem més pobres.
El problema és que amb aquest model s’ha creat tota una mena d’indústries que generen molts llocs de treball i que s’hauran de reinventar. Costarà més o menys temps, però no tindrem més sortida que la reutilització, més que el reciclatge i l’estalvi, si volem subsistir com a espècie.
Potser el que pretenen fer ara és un pas intermedi del que ens ha de venir però, ja que l’haurem de fer, fem-lo bé i ràpid. I no es fa. I per què no es fa bé? Quan un procés no surt bé, com passa ara a Girona, necessàriament sempre hi ha un o diversos responsables del desastre, tot i que difícilment s’assumeix si es tracta de la gestió pública.
El drama que actualment estem vivint a Girona amb la recollida de residus, el primer que descobreix és una mala planificació en els efectes socials de la implementació. Un canvi d’hàbits sempre costa i necessita un temps, i en aquests casos una previsió adequada hauria estat incrementar l’equip de recollida en personal, en periodicitat i en mitjans fins que la mesura fos implementada completament i els hàbits de la societat, ja assumits. I tot això amb una gran campanya d’informació ciutadana. I s’ha fet molt poc, atesa la importància del canvi.
Dels sindicats es deixa entreveure que el problema és que hi ha pocs treballadors i l’excusa és per ser una empresa privada, i s’espolsen les responsabilitats. El fet real és que Girona fa mesos que està com si fos una deixalleria a cel obert a molts dels carrers de la ciutat. I el regidor responsable de tot aquest desgavell resta amagat sense assumir-ne la culpa.
S’equivoquen els que ens volen fer creure que la culpa de tot és perquè és una empresa privada, i persisteixen en un error que molt sovint es fa des de la CUP. Una empresa, sigui pública o privada, ha de prestar la mateixa qualitat de servei, i si no ho fan, les responsabilitats les hem d’atribuir a la regidoria. Potser el problema és que s’està demostrant el principi de Peter, que és aquell que Laurence J. Peter va formular en el seu llibre el 1969, segons el qual en una administració es tendeix a promocionar amb les seves responsabilitats un individu fins assolir el seu nivell d’incompetència.
El darrer responsable del desori gironí també el podem atribuir a una part de la ciutadania que, per les raons que siguin, no s’ha fet seves les propostes de l’Ajuntament i, amb el desori descomunal que hi ha i la brutícia, ha tirat pel dret i ha fet dels espais dels contenidors vertaders abocadors de tota mena d’andròmines.