Més pedagogia

S’ha posat de moda en determinats cercles postular que, en vista de l’actual situació del nostre sistema educatiu, el que cal, sobretot, és menys “pedagogisme”, terme que es vincula, pel que sembla, a un excés de teories i metodologies que estarien minant el bon fer de sempre del professorat. Però quina és, exactament, la part de “pedagogia” que desitgen suprimir? O és que, potser, pretenen eliminar-la completament del nostre sistema educatiu? En tot cas, en vista d’aquesta mena d’arguments –d’altra banda, recurrents–, el que cal, al nostre parer, és apostar justament pel contrari, és a dir, per més “pedagogia”, si ens atenim a l’accepció que la nostra tradició educativa ha atorgat a aquest terme, sobretot en els períodes de renovació del nostre sistema d’ensenyament.

Els processos socials d’innovació solen generar reaccions d’oposició en determinats col·lectius que se senten incomodats per la nova situació que es crea. Així, els moviments que la renovació pedagògica ha impulsat històricament, aquí i arreu, han generat resistències, expressades amb més o menys virulència, però sempre al·ludint a “tornar al passat”, cercant la seguretat d’allò conegut. Durant el primer terç del segle XX, aprofitant l’impuls dels primers renovadors de finals del XIX, Catalunya visqué uns anys en què, liderats per l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació i després la Mancomunitat i la República, la pedagogia catalana s’impregnà dels aires renovadors que, procedents d’Europa i dels Estats Units, constituïen el moviment denominat Escola Nova. Aquell esperit d’innovació abastà centres educatius i institucions de tota índole i on el concepte de “pedagogia” impregnava un mateix esperit.

Així trobem que des del 1902 fins al 1930 un seguit d’institucions i iniciatives incloïen el terme vinculant-lo a la tendència renovadora de l’època. En són exemples les Converses Pedagògiques, l’Acadèmia Pedagògica Catalana, el Consell d’Investigació Pedagògica, l’Institut Pedagògic o Pedagògium, la Biblioteca Pedagògica, el Consell de Pedagogia, el Seminari Laboratori de Pedagogia, el Consell Informatiu de Pedagogia, etc. Moltes d’aquestes institucions i entitats foren impulsades per Eladi Homs, batejat aleshores com “el pedagog de Catalunya”. Però a aquest moviment renovador no li mancà tampoc la crítica per part de sectors conservadors que, per exemple, discrepaven de la coeducació que el nou moviment defensava o s’oposaven al nou mètode Montessori impulsat a Catalunya per la pedagoga italiana Maria Montessori i pel mateix Homs.

Molt més recentment, a partir de la reforma que va introduir la Logse (1990), les crítiques a la seva suposada “pedagogia” van ser constants, amb determinats sectors del professorat de secundària com els principals impulsors, juntament amb alguns autors que teoritzaren contra les reformes educatives de finals del segle XX. Per exemple, entre d’altres, la professora sueca Inger Enkvist, molt sol·licitada per determinats grups polítics i corporativistes, també de casa nostra, perquè abonés el discurs antipedagògic.

I en els darrers mesos, com hem dit, una nova remesa de crítiques s’adrecen al suposat “pedagogisme” del sistema educatiu atribuint-li la causa dels seus mals. Però algú gosaria atacar, per exemple, alguns aspectes no eficients del sistema sanitari amb el nom de “medicinisme”? No és la pedagogia la que ha de recopilar els coneixements sistemàtics sobre l’educació que s’han obtingut al llarg d’anys d’estudis, experiències, teories i innovacions educatives? Què se suposa que fan, les diferents facultats, departaments universitaris, doctorats, grups de recerca, cursos i seminaris de tota mena que, sota el nom de pedagogia, estudien, analitzen i sintetitzen el coneixement sobre l’educació que guia la teoria i la pràctica de l’ensenyament? No oblidem que la pràctica sense la teoria, igual que la teoria sense la pràctica, ens condemna a actuar a les palpentes.

És del tot legítim i necessari criticar determinades pràctiques metodològiques o concepcions didàctiques del nostre ensenyament, però això no ha de significar qüestionar la pedagogia com a disciplina, que, amb encerts i errors com qualsevol altra ciència social, constitueix la nostra tradició educativa. Per això, ara ens cal, precisament, més pedagogia i no menys, per analitzar amb rigor i de manera sistemàtica la realitat del nostre sistema educatiu i millorar-ne la qualitat.