Carta als Reis

Amb tot a punt per a la màgica nit de demà, no puc deixar de pensar en la llista de desitjos que hem d’omplir i si Ses Majestats voldran de bon grat fer realitat aquests anhels al llarg del nou any. Posats a revisar les llistes, la d’Amazon diria que és la més popular (avui dia si no teniu una llista de desitjos al perfil d’Amazon no sou ningú: ho heu de saber i preparar-ho tot perquè les màquines us suggereixin allò que us pot agradar). Però, de llistes, se’n poden fer moltes. I si, abans, quan érem infants, agafant paper i llapis, després de la pertinent i desmesurada voràgine publicitària als canals de televisió, tot sortia sol, ara la cosa és cada cop més complicada. Tan complicada, que ha arribat un punt que no podem prendre decisions sense consultar els algoritmes que algú, davant d’una pantalla, ha creat per fer-nos la vida més fàcil. I davant de tanta oferta, cada cop ens costa més decidir-nos, fins al punt que necessitem un algoritme fins i tot per decidir coses tan íntimes com amb qui anirem a fer un Segafredo, que no és res més que un cafè (perquè hi ha vida més enllà del Nespresso).

Intentant fer la llista de desitjos per a aquest 2025 descobreixo que hi ha tot un seguit d’apps que t’ajuden a saber què vols: WishUpon, Listery, Things to Get Me, Giftbuster, Elfster, Wishlist, Giftsterque... I mirant com funcionen i quins interessos comercials hi ha darrere d’aquests noms, comença a sorgir sol. La màgia es posa en marxa. Si el Penedès ha estat, històricament, a la cua de les inversions, podríem convenir que tenir més diners ens aniria bé. Ho hauríem de posar a la llista de Ses Majestats. Però, què faríem, amb aquests diners? Escoles? Hospitals? Biblioteques? Piscines municipals? Pavellons? N’hi ha que fa anys que prometen estudis universitaris...

Necessitem un algoritme que ens ajudi a marcar les prioritats, perquè, al cap i a la fi, els nous algoritmes són la voràgine publicitària de la nostra infantesa una mica més afinada. Hi va haver una època en què tots els pobles havien de tenir la seva plaça, la seva bústia, el pavelló municipal, la biblioteca i la piscina. Era l’època de la publicitat sense mesura. Ha plogut molt des d’aquella època i, fins i tot, ha deixat de ploure (potser podríem demanar als Reis que plogui més, però que plogui bé). I, posats a reinventar el país, hauríem de repensar com ha de funcionar el nou sistema de serveis públics, i com ho fem per fer un país més sostenible per començar a ser més efectius.

Però, falten biblioteques o sales d’estudi? Al Penedès, els estudiants demanen més sales d’estudi i més busos cap a Barcelona, i un servei efectiu de ferrocarril. Això és el que demanen els que es fan sentir a les xarxes. Però, i els que no són a les xarxes? Què demana la gent gran? Residències? Pisos tutelats? O més serveis per poder envellir a casa? Diuen que envellir ja no està de moda... Tenen els joves un algoritme per fer aquesta carta als Reis?