Tigres de paper
Els indicadors econòmics de l’Estat espanyol són uns dels més positius d’Europa. Tot i així, la percepció de la major part de la gent és que l’economia no va tan bé com marquen els principals vectors. Per què es produeix aquest fenomen? En primer lloc perquè creixen alguns sectors de poc valor afegit, un element cabdal que explica la situació feble que travessa sempre el mercat laboral de la pell de brau quan hi ha una crisi. I, en segon lloc, el relat que patrocinen els poders conservadors i liberals –i els mitjans de comunicació també– que consideren que s’han d’eliminar tots els èxits del president Sánchez perquè abandoni La Moncloa. Si ara hi hagués un govern format per la dreta i l’extrema dreta, segurament el missatge seria que Espanya va bé, com aquell famós eslògan de l’època d’Aznar, al qual molta gent es va enganxar perquè sempre és millor aplaudir un missatge en positiu.
Gratem una mica la situació econòmica que viu l’Estat espanyol. El setmanari britànic The Economist ha escrit fa unes setmanes que “Espanya és l’economia que millor ho ha fet durat el 2024”. I es basa en quatre indicadors que determinen el bon comportament dels grans números d’un país. Destaca el creixement del producte interior brut, que previsiblement se situarà en el 3%, la millor xifra d’una economia desenvolupada l’any passat. El creixement de l’Íbex 35 se situa entorn del 15%. L’atur segueix sent el més alt de la UE però ha baixat considerablement en els darrers 365 dies. I, finalment, la inflació, que s’ha aconseguit controlar per sota del 2,5%. Tot plegat fa pensar en una situació moderada d’optimisme. Ara bé, aquesta estabilitat també es produïa durant els anys previs a l’arribada de la terrible crisi del 2008-2013. El tigre ferotge i fort pot esdevenir de cop i volta un felí de paper.
Davant aquest panorama, la realitat pot esmicolar-se segons com esdevinguin algunes situacions sociopoliticolaborals els propers mesos. D’entrada, cal ser molt conscient que el creixement del país està basat en productes de poc valor afegit i està molt concentrat en el turisme, que s’alimenta en bona part de mà d’obra de contingent de la població immigrant. També sobta que en molts barris de Barcelona augmentin tant les cadenes de brioixeria i els espais d’estètica d’ungles, o l’obertura exagerada de súpers de 24 hores, la majoria dels quals sense clients. Tot això aboca a un fals creixement, de poc valor, que l’únic que fa és fer caure la productivitat espanyola, que cada cop s’allunya més de la mitjana comunitària. La proliferació d’aquests sectors contribueix a fer mantenir estancada la renda per càpita comparada amb altres socis europeus. Tot plegat implica que les bones dades macroeconòmiques no siguin percebudes com a positives per la gran majoria de ciutadans.
Hi ha dos elements més que tampoc ajuden a copsar bones sensacions. L’un és l’elevat preu de l’habitatge, cosa que retarda l’emancipació dels joves davant la impossibilitat de poder fer front a les elevades hipoteques. Cal dir que el preu puja fins al 8,1% al tancament de l’any. Una altra assignatura pendent són els baixos salaris, que afecten molt negativament la compra d’habitatge i són causa de la reducció del consum –una pota clau per fer rodar l’economia–, fan disminuir la recaptació d’impostos i minven l’ingrés de cotitzacions a la Seguretat Social. Davant aquesta divisió d’opinions, de si l’economia va bé o menys bé, també hi acompanya molt l’estabilitat política. Una conjuntura que vindrà marcada per l’aprovació del pressupost, els processos judicials oberts contra el govern i el suport dels partits que van facilitar la investidura a Pedro Sánchez, sobretot Junts i ERC.
Perquè l’opinió pública, sobretot la catalana, venci la percepció negativa de la situació econòmica que vivim, cal seguir creixent, mantenir la creació d’ocupació, reduir l’atur, seguir amb el bon comportament de les exportacions i mantenir la inflació a ratlla. Sens dubte, l’estabilitat política també hi ajudarà, però hi ha un element clau que cal resoldre: posar fi al vergonyós dèficit fiscal que viu Catalunya respecte a l’Estat. No pot ser que casa nostra deixi de percebre cada any més de 20.000 milions d’euros. I, mentrestant, la resposta del govern català continua sent l’aposta per la solidaritat i per millorar “la fraternitat entre els territoris”, tal com el president Illa va dir en el seu primer discurs de Sant Esteve. Doncs això, Espanya va bé però Catalunya segueix amb la cadena lligada al peu.
