El caos al món

“Estaven alegres les plantes, els ocells, els insectes i la mainada. Però els homes –els homes drets i fets– no cessaven d’enganyar-se ni de turmentar-se, d’enganyar i turmentar els altres. Consideraven que allò sagrat i important no era aquella matinada de primavera ni aquella bellesa terrenal concedida per a la felicitat dels éssers vius –aquella bellesa que predisposava a la pau, l’harmonia i l’amor–, sinó el que ells havien inventat per dominar-se els uns als altres.” L’autor rus Leon Tolstoi, amb aquest fragment, al seu llibre Resurecció, situa el gran parany de la naturalesa humana en el centre del diagnòstic del que passa al món. El poder i l’ego com a dues cares de la moneda del domini a la nostra societat, de temps antics fins a l’actualitat. Montaigne la va encertar amb el paral·lelisme entre poder, gran o petit, i el comportament humà: “La mateixa raó que fa renyir amb un veí provoca una guerra entre prínceps.” Així és i des d’aquest paràmetre qualsevol anàlisi geopolítica que no parteixi de la condició personal dels lideratges pot ser errònia, i el caos del món té noms i cognoms.

Ara mateix la victòria de Trump ha configurat un escenari on les extremes dretes creixen i el món ho mira acceptant que aquestes noves forces són votades per la població. L’ombra del feixisme i la intolerància a Europa està conduint a un replegament en valors primaris de pertinença i de rebuig del diferent, també a casa nostra. I això no té res a veure amb la necessitat de defensar més que mai la nostra cultura i història, la llengua i la capacitat d’una Europa federal d’estats i nacions que s’obri a un projecte solvent de governança per l’antic continent. La provocació imperialista del líder nord-americà ha generat unes reaccions de gran apoderament com les de la presidenta de Mèxic i la líder dels verds canadenca. Totes dues han fet servir el sentit de l’humor de forma brillant, per tal de desactivar a nivell global les pretensions de canviar el nom del golf de Mèxic, o fer del Canadà un estat més dels Estats Units. Les provocacions de domini han estat respostes amb arguments de lògica i ironia, que han deixat el líder en un ridícul absolut. Aquest camí de gestió geopolítica no hauria de ser entès com una anècdota, sinó que probablement és la clau secreta dels nous lideratges.

A Europa, la manca de projecte polític federal i el fraccionament democràtic està posant en risc la supervivència del model. La fragilitat de l’economia alemanya s’ha traslladat a la política, i a França, Macron, sens dubte un líder europeu com va ser Merkel, es va rendir de forma prematura, no acceptant ara la necessitat de trobar aliances en l’esquerra que afavoreixin un govern legitimat. El Regne Unit fa temps, a partir del Brexit, que viu en una liquiditat política mirall d’un sistema decadent però que, sigui com sigui, aguanta per les columnes antigues de l’imperi. La guerra d’Ucraïna i les aliances entre Putin i el futur govern nord-americà no són favorables, i la crisi a Veneçuela tampoc acompanya al continent llatinoamericà. Més enllà, el president del Canadà ha dimitit, la situació de Corea del Sud està al límit i la crisi de l’Orient Mitjà, amb la situació a Gaza i a Israel, ha polaritzat el món global.

Primer van caure les dones líders. Elles mateixes van dir que no podien més, que el poder no podia ser tan destructiu. Ara tocarà resistir i tenir capacitat per fer una gran pedagogia de la necessitat de resurrecció del sistema democràtic. Certament el nostre moment mereix una anàlisi del que està en joc i de quins són els horitzons desitjables per avançar cap a la bellesa, o dit d’una altra manera, per poder creure en un sentit col·lectiu de progrés. L’evocació a la natura de Tolstoi, com a experiència individual que ens interpel·la quan, amb silenci, podem tocar el que és essencial, ens ofereix una mirada relativa sobre les batalles d’egos i de poders. I la crisi de vocacions polítiques temporals, que puguin acompanyar el poder des de noves perspectives, no és un bon senyal. Ara veiem el que fins ara es tapava, les misèries del poder, la fragilitat dels drets socials com l’habitatge, la vulnerabilitat de les cultures, i les llums i foscors dels líders polítics. Per molts esforços que la nostra civilització ha fet en avançar en humanisme democràtic, i en una visió ètica del poder, el món actualment està en un moment de caos, que posa molt en qüestió el futur del poder i de la mateixa democràcia, especialment a Europa. El diagnòstic, però, no ens hauria de conduir a cap rendició. La paraula resurrecció és un estímul al compromís i a les aliances entre diversos, per fer que sectors privats i públics ens puguin oferir un camí de futur més esperançador.