El voraviu
Cap problema a la gespa
El cas Olmo i el títol taparan una altra hipoteca de dimensió desconeguda
No sé quan tornarem a veure seixanta minuts de futbol com els primers seixanta minuts de la final de la supercopa d’Espanya de diumenge entre el Real Madrid i el Barça. Una altra maneta històrica que, si no hagués vingut intervinguda, condicionada i segrestada per un arbitratge de puta pena i misèria, es podia haver convertit en la pallissa més escandalosa de totes les pallisses en els clàssics. Fa dies que ho escric. El Barça no té cap problema a la gespa. Cap problema i molt futur. Diumenge es va tornar a demostrar. La potencialitat del Barça a la gespa esparvera, tant si entens de futbol com si ets un de tants i tants boques que es veurien amb cor d’entrenar l’equip i fer-li guanyar tots els títols pels quals competís. Amb un pèl de paciència la generació del bracket dispensarà tardes i nits de futbol més glorioses que el Barça de les cinc copes, el dream team o el Barça de Messi. Sense cap problema a la gespa és molt possible que la desastrosa feina als despatxos de les anteriors juntes, però també d’aquesta, suri en un mar d’impunitat. Segur que Laporta, avui, serà una mica menys ridícul que la vicepresidenta la setmana passada, però la veritat és que el cas Olmo i el partit taparan una altra hipoteca de dimensió desconeguda com els seients VIP d’un estadi que veurem quan s’acaba. I vist el que hem vist al camp, estem condemnats a ser la columna vertebral de la selecció espanyola. Quines coses!
