Caminar amb el fill

Als cinc anys encara volia anar a coll. Era quan vam haver de deixar el cotxet perquè ja no hi cabia i, cada vegada que sortíem a passeig, aixecava els braços suplicant que l’agaféssim. Si hi havia el pare, se li encamellava a les espatlles i, des d’aquella elevació, adoptava un posat inusualment seriós, de sobirà mesurant les seves possessions, que sempre ens feia riure. Si només érem ell i jo, es conformava amb la col·locació marsupial típica. Com que cada vegada pesava més, fins i tot això ho vam deixar estar. De vegades, quan sortia sola al carrer, en lloc de la lleugeresa recuperada, em sorprenia la buidor, la inutilitat dels braços quan ja no han de sostenir res. M’havia passat el mateix quan vam arraconar el cotxet, que el trobava a faltar per repenjar-m’hi, i més encara quan vaig deixar de donar-li el pit. Era a la primavera, es va posar a ploure i vaig haver de córrer amb la criatura a coll fins al cotxe. Anàvem ben xops i ell plorava de gana. Amb prou feines em quedava llet, però era tard, teníem mitja hora de camí fins a casa, em sentia terriblement desgraciada i ell continuava plorant, així que me’l vaig posar a la falda, em vaig descordar i, allà mateix, en un aparcament sota el viaducte del tren, l’hi vaig explicar: “Serà l’última vegada.” Només tenia tres mesos, però em va entendre. És el primer cop que el vaig veure fer-se gran; ho recordo tan bé com la primera paraula que va dir o el dia que es va posar dret. Ara farà quinze anys i anem menys sovint junts de passeig. Soc jo qui he de mirar enlaire i, de tant en tant, per fer-li broma, li suplico amb ulls de vedell: “A coll, a coll!” I riu.