Tríptic bilingüe

La batalla per la llengua tindrà el punt àlgid en l’entorn metropolità, allà on s’encertà en el primer projecte d’immersió lingüística, després s’abaixà la guàrdia i ara cal afinar molt per a la supervivència del català. L’unionisme lingüístic espanyol hi mou els fils i, de totes les maneres possibles, hi cultiva la confrontació. En aquest context, en el proppassat cicle nadalenc, a Badalona he contemplat tres episodis prou explícits.

Primer. En una peixateria del centre de la ciutat, la meva companya parla amb la peixatera quan una clienta entra en conversa per queixar-se que en un lloc de servei públic es parli en català. Ella s’expressa en castellà i es confessa andalusa de llarga estada a Catalunya, però reivindica la llengua comuna amb una actitud gens dialogant; diu estar tipa de tant català i abandona la botiga. La peixatera intenta suavitzar la situació i recorda que no és la primera vegada que la dona actua d’aquesta manera fruit d’un trastorn emotiu.

Segon. Diuen que els Mags d’Orient tenen les claus de totes les cases i entenen tots els idiomes, però per primer cop el govern local ha disposat que en la cavalcada de la nit màgica els patges que desfilen acompanyant les carrosses reials facin les proclames en català o castellà segons el barri que travessin en el llarg recorregut de la rua. Bilingüisme selectiu i la insensible decisió que amaga el desig dels dirigents badalonins. Alimentar la confrontació idiomàtica, que dificulta la integració dels ciutadans en un projecte comú.

Tercer. Enmig de les festes nadalenques ha coincidit l’enfrontament del Barça i el Joventut en la lliga de bàsquet, un esdeveniment esportiu clau en una ciutat que viu intensament aquest esport. A la pantalla televisiva, després del partit, una periodista de Movistar vol entrevistar Artem Pustovyi, un jugador ucraïnès de l’equip verd-i-negre, i abans li pregunta si vol fer-ho en castellà o en anglès i el jugador contesta: “En català o anglès.” Sorpresa, la periodista confessa que no podria fer-ho en català, ja que ella no l’entén; la fan en anglès i al final el jugador desitja bones festes en català.

Tres imatges d’un tríptic que explica la confrontació de la llengua en l’entorn metropolità, potser fins i tot extrapolable a altres llocs del país. Una dona andalusa de llarga estada a Catalunya es nega a normalitzar l’ús del català i ho nega als altres; un jugador ucraïnès entén i mig parla l’idioma del país on fa poc que treballa. Entre ells, un consistori controlat pel Partit Popular aposta subtilment per l’unionisme lingüístic, convençut que així fa contenta la clientela i debilita el catalanisme militant. La batalla per la pervivència del català en estat pur.

La llengua és l’actiu identitari més important del país i la seva defensa es fa irrenunciable: és un dret fonamental. Però cal no abaixar la guàrdia quan a la zona metropolitana conviuen unes 180 nacionalitats i pels carrers es poden sentir quasi 300 llengües, algunes de les quals, amb freqüència. Seria un fracàs col·lectiu que el castellà es convertís en l’alternativa comuna.