Encara no ha après l’ofici

Quan de temps fa que no plou?

Tarda de diumenge, a Barcelona. Un cel llis, però d’un blau que no és del tot net; no hi corre ni un núvol, és un immens desert sense cap punt de referència.

Veig el carrer assolellat i solitari: els cotxes immòbils, els bancs sense ningú, els balcons tancats, els munts de brossa abandonats a la voreres. Podria ser la visió d’una ciutat morta, asfixiada.

Quant de temps fa que no plou?

Ens cal la pluja, perquè la pluja és respiració i és vida. El mateix deuen dir del sol, en altres latituds. Allà on plou sempre, sense parar; la pluja “infernal” de Dante: “eterna, maleïda, freda, feixuga”. La naturalesa no és pas equitativa. Passa de la inundació a l’eixutesa i governa el planeta sense cap sentit de solidaritat amb els infortunats: moren els éssers vivents damunt la resseca terra esquerdada del Sahel, mentre cauen tones i tones d’aigua de pluja sobre l’aigua del Pacífic. Si la naturalesa fos el mànager de qualsevol empresa humana, hauria hagut de plegar per inepta, o l’empresa hauria fet una escandalosa fallida.

La gent resisteix, però. Nord enllà, només tres hores de llum grisenca, al dia, pàl·lida escletxa d’esperança. Al sud, la recerca d’una ombra i d’una fruita que amagui una gota fresca.

Així com hi ha homes convencionals i homes creatius, podríem esperar que la naturalesa s’identifiqués també amb alguna d’aquestes dues categories, però no. D’una banda, la naturalesa no és formal, no és de fiar. Ignora la puntualitat, l’ordre, la cortesia social. ¿És l’hora de la bonança, perquè fructifiquin les flors dels arbres fruiters? És perfectament capaç d’enviar una glaçada fora de temps. No sé qui s’inventà allò de la “sàvia naturalesa”, però no fou un pagès. Quant a la “mare naturalesa”, què voleu que us digui! Si una mare veu que el seu fill té set li dóna un vas d’aigua. Podria ser que la naturalesa fos una mare sorda, això sí, i cega.

Si no compleix, doncs, com un administratiu precís i conscient, la naturalesa podria actuar, almenys, amb l’audaç esperit d’iniciativa dels veritables creadors: li perdonaríem la pedregada extemporània, que fa malbé la collita, si ho compensés amb decisions genials: una lenta i nodridora nevada estiuenca sobre els camps assedegats, una ventada que dugués llavors renovadores a les terres empobrides. Una mica d’imaginació, vaja. Posats a no estar mai segurs de què farà, la naturalesa podria sorprendre’ns amb alguna iniciativa realment original i positiva.

Res de res. Es limita a anar fent, amb aquella manca d’exigència amb la feina que li ha estat encomanada que és pròpia dels funcionaris que tenen la plaça segura. La naturalesa, no la pot destituir ni Déu; l’únic que pot fer –i aquesta és el significat de les rogatives implorant la pluja– és amonestar-la.