Joan Boscà i Almogàver

Man­tin­guem la calma. Això sem­pre. Però podríem aven­tu­rar que ni el Segle d’Or espa­nyol i, compte, ni el Qui­jote hau­rien pogut ser rea­li­tat sense aquest il·lus­tre senyor de tan sin­gu­lar nom. El seu ori­gen, amb un “almogàver” de cognom, està fora de tota dis­cussió. No cal ni tru­car a l’Ins­ti­tut de Nova Història.

Aquest noble, poeta i sobre­tot tra­duc­tor s’ha fet famós en els lli­bres de lite­ra­tura per una valu­osa apor­tació, la intro­ducció al cas­tellà del preciós vers hen­de­casíl·lab con­reat al Renai­xe­ment arran de la seva estada com a ambai­xa­dor a Itàlia.

Això podria ser gai­rebé una anècdota en un expe­di­ent que des­ta­cava sobre­tot pel seu ofici com a diplomàtic al ser­vei dels Reis Catòlics. A Itàlia, amb tot, va fer gran amis­tat amb la per­sona que havia de can­viar per sem­pre més la lite­ra­tura en llen­gua cas­te­llana: Gar­ci­laso de la Vega. Perquè si bé els hen­de­casíl·labs de Boscà eren matus­sers, els del seu amic esta­ven a l’alçada de Petrarca.

Però la forma com aquest va esde­ve­nir el rei del sonet a Cas­te­lla i el far del Segle d’Or encara va ser més extra­or­dinària. Els seus poe­mes i el seu lle­gat hau­rien cai­gut en l’oblit si el seu amic català no els hagués reco­pi­lat al final de la seva vida. Va morir, de fet, abans de publi­car-los, però la seva vídua, en un altre gir de guió impre­vist, els va impri­mir a Bar­ce­lona pen­sant que por­ta­ria el seu marit defi­ni­ti­va­ment a la glòria! Però va come­tre un error, o l’encert de la seva vida, i al final de la com­pi­lació va col·locar un apèndix amb els poe­mes de Gar­ci­laso, com per fer un favor a un amic.

Ara sabem que aquells sonets van ser un dels trets de sor­tida del renai­xe­ment en llen­gua cas­te­llana. I qui en va pren­dre nota va ser Cer­van­tes, que va ser el segui­dor més radi­cal de De la Vega. I tot, gràcies al nos­tre “almogàver”.