Ai, ai, ai

Els usu­a­ris de Word que aca­ben d’actu­a­lit­zar aquesta app deuen haver des­co­bert, per a la seva sor­presa, que Micro­soft hi ha afe­git, si us plau per força, un “com­pany d’intel·ligència arti­fi­cial” que es diu Copi­lot i el qual –diu l’empresa– “us ins­pi­rarà”. A mi per­so­nal­ment i a molts altres escrip­tors de ficció –si he de fer cas de l’allau de quei­xes a inter­net–, ens treu de polle­guera, perquè fins i tot quan està desac­ti­vat, cada cop que es toqui el text insis­teix a gene­rar una icona que apa­reix sense avi­sar cap a l’esquerra de la pan­ta­lla com un mos­quit empre­nya­dor; i no hi ha manera de fer-lo des­a­parèixer. Val la pena recor­dar que la IA, que avui està tan de moda i se’n parla tant –per no dir massa– és un con­cepte que exis­teix des del 1950. L’apre­nen­tatge automàtic (o sigui, mac­hine lear­ning) va aparèixer el 1981. El pri­mer robot capaç de simu­lar i reconèixer emo­ci­ons humans va sor­tir als anys noranta. Els cer­ca­dors d’infor­mació (com ara Goo­gle) i els sis­te­mes de reco­ma­nació (You­Tube, Net­flix...) són exem­ples clàssics d’IA, però hi estem tan acos­tu­mats que no els veiem com a tals. Ara, és clar, la IA ha entrat en una fase més sofis­ti­cada per bé que con­tinuï depe­nent de la infor­mació que rep (una quan­ti­tat immensa, per cert) però –sem­pre que esti­guem par­lant d’escriure ficció– no pot crear sinó ela­bo­rar com­bi­na­ci­ons d’aquesta infor­mació d’una manera que pugui sem­blar cre­a­tiva. És a dir, a tot esti­rar pot jugar a fer pla­gis a l’engròs. Molts escrip­tors diuen que quan real­ment estan ins­pi­rats és com si rebes­sin una mena de dic­tat de ves a saber quina zona del seu cer­vell. L’última cosa que neces­si­tem en moments així –els moments en què ens veiem capaços de crear alguna cosa que real­ment val la pena– és una punye­tera icona que ens recorda que exis­teix la IA per ser­vir-nos, just quan estem del tot segurs que la nos­tra intel·ligència, d’arti­fi­cial, no en té res.