L’oblit mata

L’altre dia, que es commemorava el 80è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, un dels camps de concentració i extermini nazis, per desgràcia, més coneguts del món, vaig tornar a sentir i a llegir que hi ha centenars de milers de joves d’arreu del món que no saben què hi va passar. I, per descomptat, que tampoc saben res de l’holocaust. Però no és culpa seva. La responsabilitat és de les generacions que van venir després de viure aquests fets històrics. Es van estimar més fer una amnèsia col·lectiva que no pas fer un exercici de memòria històrica com cal. “La memòria fa mal però l’oblit mata”, deia Desmond Tutú, l’arquebisbe anglicà de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica, i premi Nobel de la pau l’any 1984. Perdonar no és oblidar; en realitat, és recordar, recordar i no utilitzar el teu dret a tornar el cop rebut. Perdonar és una segona oportunitat per escriure un nou començament. I la part de recordar és particularment important. Especialment si no vols repetir allò que va passar. Perquè si oblidem el que va passar en aquelles sinistres instal·lacions i en virtut de quin pensament polític es va fer és molt probable que més aviat que tard es repeteixi. Aquella ideologia que va permetre i promocionar l’extermini no va desaparèixer ara fa vuitanta anys perquè no se’n parlés, al contrari. Diria que amb el pas del temps és un discurs que s’ha anat enfortint fins al punt que s’ha, en certa manera, blanquejat i normalitzat. Així anem que la presència de grups polítics d’ultradreta i extrema dreta, que abracen aquesta ideologia i que en fan apologia, cada vegada tenen més presència en institucions de poder. No voldria cridar el mal temps abans d’hora, però el partit nacionalsocialista d’Adolf Hitler va començar així, va guanyar les eleccions i un cop va arribar al poder va abolir les institucions democràtiques que li havien permès d’arribar al poder. Volem que es repeteixi? Recordem. Fem memòria i no oblidem.