L’estat del malestar

Com que no sor­tim de les cri­sis, relle­geixo l’assaig de Jordi Bosch Meda, premi Hum­bert Tor­res 2011, el títol del qual man­llevo per a aquest escrit, que ana­litza les cau­ses i les con­seqüències d’aque­lla crisi econòmica, social i immo­biliària que arren­cava el 2007, i les con­tra­dic­ci­ons del dis­curs ofi­cial.

La tesi que defensa l’autor és que no era una crisi impre­vi­si­ble ni ine­vi­ta­ble, al con­trari, era l’únic resul­tat pos­si­ble ate­ses les mesu­res econòmiques i polítiques adop­ta­des. I que la cor­rupció de les elits polítiques i econòmiques i la glo­ba­lit­zació impos­si­bi­li­ta­ren qual­se­vol actu­ació. Els resul­tats van ser la subs­ti­tució dels tres pilars ori­gi­nals de l’estat del benes­tar, democràcia, capi­ta­lisme i estat social, per cor­rupció, glo­ba­lit­zació i desi­gual­tat. El tri­nomi que, segons l’autor, defi­neix l’estat del males­tar. Amb una arqui­tec­tura capi­tu­lar, el pri­mer dels qua­tre apar­tats ana­litza des d’una pers­pec­tiva històrica, política i econòmica la for­mació dels dos grans des­en­ca­de­nants de la recessió: la crisi finan­cera i la bom­bo­lla immo­biliària. El segon, dels capítols, tracta la vera­ci­tat del dis­curs ofi­cial sobre la natu­ra­lesa impre­vi­si­ble de la crisi i, per tant, si era o no ine­vi­ta­ble. El ter­cer, la relació entre les elits polítiques i les econòmiques a par­tir de tres eixos: la incom­petència, la negligència i la cor­rupció. I, final­ment, el quart, n’ana­litza les con­seqüències econòmiques i soci­als, d’aquesta crisi. Cen­tra­des, totes aques­tes anàlisis, en dos marcs con­crets, els Estats Units i l’Estat espa­nyol, tenint també pre­sent, però, l’impacte en la resta de països de l’Europa de la Unió.

I a qui­nes con­clu­si­ons arriba, l’estudi? Doncs que la com­bi­nació simultània d’esclat de la bom­bo­lla immo­biliària i de fallida del sis­tema finan­cer és un dels pit­jors esce­na­ris econòmics pos­si­bles, amb un efecte devas­ta­dor en l’eco­no­mia i en les con­di­ci­ons de vida de la població més vul­ne­ra­ble. I la recu­pe­ració econòmica tot just havia començat en aquells països que van patir amb major inten­si­tat l’espe­cu­lació immo­biliària quan va arri­bar la pandèmia de la covid. I lla­vors què, si plo­via sobre mullat? Si res­ta­blir l’equi­li­bri entre sec­tors pro­duc­tius, rela­xar l’endeu­ta­ment pri­vat i reac­ti­var l’eco­no­mia no va ser gens fàcil fa més de quinze anys i encara no ens n’havíem aca­bat de refer; si encara s’ele­va­ven més els nivells d’atur, la pobresa aug­men­tava de manera impa­ra­ble i mol­tes llars veu­rien caure ine­xo­ra­ble­ment el seu nivell de vida. I això pas­sava quan ja havíem vis­cut els bancs res­ca­tats amb diner públic i el ciu­tadà con­tri­bu­ent aban­do­nat a la seva sort. D’aque­lla crisi, el sis­tema n’havia soci­a­lit­zat les pèrdues entre els més vul­ne­ra­bles, amb una con­següent desi­gual­tat social ben visi­ble. Si lla­vors i ara, doncs, som cons­ci­ents que per repa­rar aquests dese­qui­li­bris soci­als podem neces­si­tar anys i afec­tar dife­rents gene­ra­ci­ons, i hi sumem el pai­satge després de la bata­lla del coro­na­vi­rus, ja ens intuïm soci­al­ment encara més desi­guals i amb un sis­tema econòmica­ment encara més ines­ta­ble. En crisi per­ma­nent.

I la cul­tura, lla­vors i ara, en totes les seves dis­ci­pli­nes i en tots els seus llen­guat­ges, se’n res­sent, i de quina manera, de l’enfon­sa­ment de l’eco­no­mia. Perquè no és nou que el binomi eco­no­mia i cul­tura pre­senta sem­pre difi­cul­tats de con­cep­tu­a­lit­zació, que van des de la mateixa defi­nició dels con­tin­guts inclo­sos sota l’epígraf eco­no­mia de la cul­tura fins a la deli­mi­tació de l’àmbit de dis­curs que cor­res­pon a aquesta dis­ci­plina. És inne­ga­ble que les acti­vi­tats cul­tu­rals incre­men­ten la capa­ci­tat inno­va­dora d’una població i con­di­ci­o­nen la seva cul­tura empre­sa­rial, alhora que són un fac­tor deter­mi­nant en l’atracció de capi­tal humà qua­li­fi­cat.

En una estratègia en què l’oferta de qua­li­tat de vida és un ele­ment cen­tral per atreure tre­ball qua­li­fi­cat i talent, el patri­moni cul­tu­ral i les polítiques per con­ser­var-lo i per desen­vo­lu­par-lo són cru­ci­als. I per aquest camí la política cul­tu­ral pot inci­dir en la com­pe­ti­ti­vi­tat econòmica. Avui, però, el sec­tor cul­tu­ral passa per una situ­ació diríem que com­plexa, pel gran nom­bre d’ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals, per la con­tenció en les aju­des públi­ques i pel con­di­ci­o­na­ment del con­sum per les noves tec­no­lo­gies. I com que la cul­tura ens aporta un estat de benes­tar pot­ser cal un nou model de màrque­ting per aquests entorns tan acce­le­ra­da­ment can­vi­ants.