Fer un papa

Espe­rava amb ànsia veure Con­clave, una de les pel·lícules nomi­na­des als Oscar, qua­li­fi­cada com un “thri­ller vaticà”. El procés d’elecció d’un sant pare és, encara, un dels secrets més ben guar­dats de la història. Tot i la pressió ambi­en­tal, tot i les difi­cul­tats logísti­ques, és encara un espai de con­xor­xes, d’intri­gues i obs­cu­ri­tats. L’escrip­tor Gio­vanni Verga, a Vita dei campi, té un relat on surt per pri­mer cop una expressió que, més enllà de ser una obvi­e­tat secu­lar, s’ha con­ver­tit en un pro­verbi que fa referència a dues noci­ons bàsiques del com­por­ta­ment humà: ningú no és impres­cin­di­ble i no convé amoïnar-se per les coses que no paguen la pena. Morto un papa, se ne fa un altro. En el con­clave és on es fan els papes, això ja ho sabem, però hi ha molts detalls que des­co­neixíem. A la pel·lícula, amb una bri­llant actu­ació (feno­me­nal en el seu posat dubi­ta­tiu i alhora impetuós) de Ralph Fien­nes en el paper del car­de­nal Law­rence, assis­tim, en la pri­mera part, a un tre­ball de camp exqui­sit i deta­llat. Pot­ser amb un excés d’una banda sonora que anti­cipa el to enigmàtic i ens adver­teix de les tri­ful­gues vati­ca­nes, el cert és que aca­bem essent espec­ta­dors pri­vi­le­gi­ats de l’opa­ci­tat secu­lar. Tanta importància tenen les con­ver­ses teològiques i polítiques com la con­fecció manual dels tor­te­llini in brodo que men­ja­ran Ses Eminències.

Ales­ho­res, però, el film, quasi un docu­men­tal, es deixa anar per la banda de l’excés cons­pi­ra­noic i dels girs de guió inver­sem­blants (n’hi ha de ben estrambòtics), com ara l’apa­rició sob­tada d’un car­de­nal in pec­tore just el dia en què comença la deci­siva reunió del col·legi car­de­na­lici. El relat aban­dona el debat sobre els dub­tes i les cer­te­ses, els pecats i la fe, i s’eslla­vissa pel pen­dent dels focs d’arti­fici més polèmics, assump­tes també deci­sius, però trac­tats aquí amb una super­fi­ci­a­li­tat i una benei­te­ria esfereïdores.