Aquest article no és casa

Per edat i per lectures acumulades, un ha deixat de ser mesell en determinats aspectes de la vida. Tinc davant una pila d’exàmens per corregir dels meus alumnes. En prenc un a l’atzar: per la pèssima presentació –una lletra nefanda, les ratlles tortes, els marges inexistents, una ratllada cada cinc paraules–, només per això, ja sé per on aniran els trets. Vull dir, la nota. No falla: acostuma a haver-hi una correspondència gairebé absoluta entre la deixadesa i la manca de criteri i de raons. En pic em poso a corregir, tot intentant desxifrar aquella lletrota il·legible, hi ha una cosa que encara m’indigna més: la criatura ha fet servir tot d’expressions postisses, caçades de la dita intel·ligència artificial, i les ha anat incrustant en unes frases que no tenen cap mena de sentit. Una calamitat, en definitiva.

Encara no m’he recuperat d’una impressió tan descoratjadora, que em poso a corregir l’examen que hi havia sota d’aquell: ara és el d’una noia que es veu clarament que ha llegit el llibre que havien de llegir, i que en sap parlar amb paraules pròpies, no caçades d’un cap de núvol, ben dibuixades en unes línies que són un primor de l’elegància. El paper respira, i, fins i tot (i això ja és el súmmum del virtuosisme), en lloc de subratllar el títol de l’obra, l’escriu imitant la lletra cursiva. Touché! Hi ha alumnes i alumnes, a fe de Déu! Si gairebé tot el que hi havia en el primer examen era impostat (menys la brutícia i el caos), en aquest tot és de debò, sigui més o menys encertat. Perquè, sí, a vegades els errors o les imprecisions, si són autèntics, es poden arribar a estimar i tot.

No acabaríem mai de dissertar sobre les maneres d’expressar-se de la gent. A mi em fascinen, les modes lingüístiques: ¿qui cordons va adaptar a la nostra llengua l’expressió posar en valor, posem per cas? ¿Era algú que havia patit un trauma d’infantesa amb el verb valorar? Durant una època, parlo de trenta anys enrere, els funcionaris tenien una certa tirada a fer servir el verb endegar, que no tenia carta de naturalesa en el llenguatge del ciutadà ras. Ara és molt pitjor: aquest argot de la burocràcia i del periodisme, obscè de tan lleig, ha estès d’una manera totalitària el verb implementar. Una moda, com gairebé totes, que ve de l’anglès. Com és ara l’ús del verb aplicar en el sentit de sol·licitar. Si saps una mica d’anglès et serà molt més fàcil entendre segons quin català cool dels nostres dies. I, de retruc, també capir com de previsible i irreparable és l’estultícia humana.

El penetrant Ferran Sáez Mateu —que, en els seus llibres, no s’està mai de fer reflexions de caràcter metalingüístic— ho va deixar escrit en el titulat La vida aèria (2019): “Si fos un xaiet que s’alimenta en els verds prats dels llocs comuns ara diria: som el que caminem, i després faria servir el verb implementar o el plural sinergies, i utilitzaria també l’expressió zona de confort. O tot alhora”. Bravo, Ferran! Jo, com ell, també tinc la flaca de fixar-me en aquestes modes absurdes que s’imposen sense que ningú hi objecti res, perquè l’ésser humà és, per naturalesa, gregari. Entre, sobretot, moltes d’aquestes dones que hem convingut a dir-ne empoderades (m’estalvio de dir res sobre el terme, que revela com en som, de babaus, els usuaris lingüístics), és habitual sentir que alguna cosa els ressona o que algun motiu de seguretat els és casa. Però, de totes, l’expressió que em fa més ràbia és aquella que diu: “Pensa que ara mateix et parlo des d’un lloc que no és ben bé el dels sentiments, sinó el de la raó”. ¿Per què calia fer referència a un lloc que no és cap lloc? Podria replicar-hi, fent ús d’un altre modisme lamentable, que està a punt d’explotar-me el cap.

Moltes de les dones que usen aquestes expressions són periodistes. Des de fa un temps, s’han adonat que calia reivindicar les mares, i és per això que, darrere el cognom patern, afegeixen el de la mare. És realment just i necessari, penso jo. Fa vint-i-vuit anys, la mare dels meus fills i un servidor ja ens ho vam plantejar, això, i vam iniciar una campanya mediàtica per fer veure aquest disbarat de la nostra tradició. Això sí, ho vam fer d’una manera radical i no merament decorativa (i gregària): la meva filla du el cognom de la mare, primer (i el meu, tot seguit). Us ho recomano, pares incipients: com a reivindicació del paper fonamental de les mares en la vida humana és una acció diàfana, de tan militant com és. Fent-ho així, sí que la mare és, de debò, casa. Físicament i moral.