La construcció dels vincles

L’autosuficiència mata, la interdependència i la necessitat ens salva. No és únicament una evidència social, sinó també ecològica, sistèmica, vital. La vida, en totes les seves diverses manifestacions, tan sols pot desenvolupar-se i sostenir-se des de la vinculació, des de la relació, des de la col·laboració.

Hi ha una saviesa humana que s’ha anat adulterant al llarg dels anys, moguda, potser, per les ànsies de poder, l’avarícia, l’afany d’èxit i tants d’altres factors que alimenten el nostre ego. Però aquesta saviesa està aquí, sempre hi ha estat, esperant-nos perquè hi retornem i donar-nos una nova oportunitat. L’oportunitat de trencar les nostres soledats relacionals, existencials, que tant malestar ens porten, i ajudar-nos a construir petits cels enmig dels inferns quotidians en què, a voltes, vivim.

Enfront del creixent individualisme i la gran desvinculació que apuntava Z. Bauman, ens cal, de manera urgent, retornar a la saviesa de la relació humana, de la fraternitat, de la solidaritat, de l’amistat social. I és que les dades sobre la situació de la soledat, i les seves conseqüències, en la societat actual son realment preocupants. Segons les darreres dades del 2022 de l’observatori de la soledat de Barcelona, la solitud relacional afectava un 15,4% de les persones entrevistades. I segons les dades dels estudis Foessa, aquesta soledat relacional afectava un 4,8% del conjunt de la població catalana al 2018. Una situació, doncs, amb una tendència a l’alça. Dins d’aquesta saviesa humana, hem d’esmentar el paper que han tingut i tenen les diferents tradicions religioses i espirituals en la construcció de la cohesió social i la fraternitat universal. I especialment, en el nostre país, la contribució del cristianisme en la vivència de vincles relacionals significatius. Perquè com ja deia Benet XVI en la seva primera encíclica, Deus caritas est, el cristianisme no és, fonamentalment, una ideologia, una doctrina, ni una moral, sinó que és una experiència, més que això, un esdeveniment, una trobada amb la plenitud de la humanitat de l’altre.

Jesús de Natzaret no era un il·luminat que anés predicant una ideologia per obtenir l’èxit personal o el reconeixement social, sinó algú preocupat per establir relacions significatives, per crear llaços d’amistat i comunitats on els vincles relacionals permetessin sostenir-se mútuament i transformar les situacions d’adversitat. Per això el primer que fa es crear un grup d’amics, els seus apòstols, a qui apodera i dota de reconeixement quan ningú, probablement, hauria apostat per ells.

Potser ho hem malentès, però el cristianisme no té a veure amb el món dels preceptes, ni tan sols de les creences, sinó amb la manera que tenim de relacionar-nos els uns amb els altres. Una manera de relacionar-nos que facilita la proximitat de l’altre. I descansa en el reconeixement de la sacralitat de tot ésser humà, fins i tot en el més indesitjable. A fer experiència de l’amistat, de la relació interpersonal des del comú de la vida, des dels problemes i experiències vitals que podem compartir. Hi ha un passatge en els Evangelis molt revelador. Un grup d’homes carreguen a les seves espatlles una llitera on jeu un paralític i el porten davant de Jesús perquè el guareixi. Com que no poden arribar a la porta de la casa on es trobava Jesús per la quantitat de gent que s’hi aplega, decideixen fer un forat pel terrat i aconsegueixen així presentar-lo davant de Jesús. El que permet que finalment el paralític es guareixi és la força de la solidaritat i l’ajuda mútua dels companys que se les enginyen per aproximar-lo a Jesús. I és que la vida cristiana, o és vida de relació d’ajuda, cura i atenció als altres, a qualsevol altre, o no és cristiana.

Recentment, en un espai relacional de Càritas per a persones que es troben en situació de soledat, una d’elles expressava: estem lluny del nostre país, de la nostra gent, de la nostra família, de la nostra llengua... però aquí tenim la sort de tenir-nos mútuament. Ens cal més que mai retornar a aquesta saviesa, la que ens uneix i ens vincula amb el rostre concret del patiment o la necessitat de l’altre, la que ens permet construir cels enmig de la desolació del món.